El reconegut metge i cirurgià Manuel Sans Segarra ha posat en el centre del debat una afirmació que desperta tant escepticisme com fascinació: existeixen persones que, de forma real per a elles, experimenten una sensació de sortida del cos. Lluny de l'anècdota mística, Sans Segarra situa aquest fenomen dins del camp de la neurociència clínica, oferint una lectura que barreja evidència empírica amb observacions sobre el món oníric i la consciència humana.
Segons l'especialista, no es tracta únicament de relats subjectius o de literatura esotèrica; hi ha troballes en quiròfan que connecten aquestes vivències amb regions cerebrals concretes. Les maniobres que practiquen els neurocirurgians, quan fan intervencions amb el pacient despert, permeten identificar zones l'estimulació de les quals produeix sensacions de desdoblament o de veure's a si mateix des de fora. Per a Sans Segarra, aquesta constatació obre la porta a una explicació neurofisiològica del que molts anomenen "experiències fora del cos".
Què són les experiències extracorpòries i com s'identifiquen?
La literatura clínica i els informes de pacients diferencien entre diverses vivències: des de la sensació fugaç de flotar fora del mateix cos fins a episodis més complexos on apareixen records, imatges d'éssers estimats o sensacions de pau. El cirurgià subratlla que les vivències provocades per estimulació elèctrica focal solen reproduir una autoscòpia —és a dir, el subjecte percep el seu propi cos des d'una perspectiva externa— sense les connotacions religioses o transcendents que acompanyen a altres fenòmens.
En quiròfan, quan es delimiten tumors propers a zones parietals i occipitals, el pacient pot descriure aquesta sortida sensorial. Aquesta dada clínica no demostra, per si sol, la naturalesa última del fenomen; però sí que indica que les estructures cerebrals implicades són capaces de generar una experiència que la ment interpreta com a separació del cos. Així, la neurocirurgia amb el pacient despert ofereix una finestra privilegiada per estudiar la relació entre estructura i experiència subjectiva.
Diferències entre experiències extracorpòries i experiències properes a la mort
Sans Segarra insisteix en una distinció crucial: la vivència de "sortir" del cos no equival automàticament a una experiència propera a la mort (ECM). Les ECM solen incloure una sèrie d'elements característics —sensacions de calma intensa, trobada amb familiars morts, visions de llum— que no sempre apareixen en els episodis de desdoblament provocats per estímuls neurològics. La presència o absència d'aquests elements orienta els clínics sobre l'origen probable de l'episodi.
A més, el metge apunta que els somnis poden manifestar ambdós tipus d'experiències: en alguns casos, la ment somia amb un pas per la mort; en d'altres, simplement recrea la sensació de flotar o desplaçar-se. Per a Sans Segarra, factors com el bagatge emocional, la formació mental i el grau d'obertura al transcendent influeixen en com es viu i s'interpreta aquest esdeveniment oníric o perioperatori.
En la seva anàlisi, la supraconciencia —un terme que utilitza per descriure estats més amplis de percepció— intervé en la intensitat i el significat que el subjecte atribueix a l'experiència. El debat que proposa el cirurgià és, per tant, doble: d'una banda, l'explicació neuroanatòmica; per un altre, la dimensió subjectiva i cultural que acoloreix la interpretació. Ambdós plànols són rellevants per entendre per què una mateixa sensació pot ser descrita com "un somni estrany" per una persona i com "el llindar de la mort" per una altra.