En els seus últims anys, Joan Carles I afronta un escenari que mai no hauria imaginat. El que va ser rei d'Espanya durant gairebé quatre dècades viu ara marcat per l'aïllament, el declivi físic i una sensació persistent d'abandonament. Des que va abandonar el país el 2020, no ha tornat a trepitjar la seva antiga residència. L'ordre va partir del seu propi fill, Felip VI. I, des d'aleshores, la tornada sembla prohibida.
La seva primera etapa d'exili va transcórrer a Abu Dhabi. L'últim mes s'ha traslladat a Cascais, a Portugal. Però tot sona a reubicacions temporals. Ell ho interpreta com un desterrament encobert. No hi ha invitacions oficials a Espanya. No hi ha gestos de reconciliació.
Els últims anys de Joan Carles I són els pitjors de la seva vida
La fractura familiar és total. Amb Felip amb prou feines intercanvia alguna paraula en circumstàncies concretes. Amb Letícia, el contacte és inexistent. Per a la reina, l'emèrit Joan Carles I representa un problema heretat, millor mantingut a distància. Ell, en canvi, viu aquesta fredor com una traïció personal i una humiliació pública. Sent que el seu paper en la Transició ha estat esborrat de la memòria oficial.
A aquesta ferida emocional se suma un deteriorament físic imparable. L'artrosi ha limitat per complet la seva mobilitat. Va encadenar més de deu intervencions quirúrgiques: malucs, genolls, columna. Va provar fins i tot tractaments experimentals amb cèl·lules mare a Suïssa. Cap no va aconseguir tornar-li la independència.
La seva cama esquerra està rígida de forma permanent. Els dolors són diaris, intensos i resistents a la medicació. Moure's sense ajuda és impossible. I el que abans eren gestos automàtics ara requereixen la presència d'un assistent. Anar al bany s'ha convertit en una d'aquestes tasques que ja no pot fer sol.
Necessita ajuda per a pràcticament tot
A les nits, recorre a falques hospitalàries. A vegades, i amb un disgust que no dissimula, ha d'utilitzar bolquers per a adults. L'assumpte és tabú. No tolera bromes ni comentaris. Quan algú ho esmenta, la seva reacció és d'ira i tancament total.
Els banys adaptats són imprescindibles. Necessita cadira de dutxa, barres de suport i l'ajuda constant d'una altra persona per rentar-se. No aconsegueix mantenir-se dret durant el temps necessari. Vestir-se, ficar-se al llit o incorporar-se també requereixen assistència. La seva vida està marcada per la dependència absoluta.
El contrast amb el seu passat és brutal. L'home que navegava en regates, caçava a l'Àfrica i recorria el món en gires oficials ara passa hores assegut, observant com d'altres decideixen per ell. La imatge de líder carismàtic s'ha esvaït, reemplaçada per la d'un ancià fràgil que entaula una batalla silenciosa contra el seu propi cos.
En privat, reconeix una por profunda: no ser recordat pel seu regnat, sinó per aquesta etapa final de vulnerabilitat. El poder i la força van quedar enrere. Avui, la lluita de Joan Carles I ja no és política ni institucional. És física. I es lliura, cada dia, en una cosa tan bàsica com arribar, amb ajuda, al bany.