Darrere del semblant estoic de l'actual rei Felip VI, s'amaga una infantesa marcada per una inesperada inclinació artística que trencava amb els cànons masculins imposats dins de la família reial espanyola. Una reveladora biografia del periodista José Apezarena, titulada Els homes de Felip VI, ha tret a la llum una faceta completament desconeguda del llavors príncep d'Astúries: el seu amor per la dansa clàssica, el claqué i el teatre. El petit Felip no només ballava amb entusiasme als passadissos de l'escola ni es limitava als papers assignats; es maquillava, utilitzava malles i pujava amb seguretat als escenaris que improvisava al Palau de la Zarzuela.
Però aquesta sensibilitat escènica no va ser ben rebuda per tots. El rei emèrit Joan Carles I, símbol de la virilitat i la caça, no va tardar a burlar-se cruelment del seu fill. Testimonis propers a l'entorn familiar asseguren que es referia a ell, amb to despectiu, com "el ballarí", un sobrenom que carregava més menyspreu que tendresa. Les rialles sarcàstiques del monarca eren com fulles: afilades, feridores i públiques, fins i tot dins dels passadissos del palau.
Joan Carles I menyspreava les expressions artístiques del seu fill, considerant-les poc masculines
La visió que tenia Joan Carles I sobre la masculinitat no deixava espai per a l'art escènic ni les emocions exposades. El seu ideal d'hereu passava per la pràctica de l'esport d'elit, les armes, el rem i la caça. Que el seu fill s'atrevís a calçar-se unes sabates de claqué i llançar-se a una coreografia era, per a ell, un veritable afront al "motllo borbònic". El monarca no ho entenia ni ho tolerava. I el va deixar clar amb cada burla, amb cada rialla llançada al vent mentre el seu fill intentava encaixar en un entorn on el seu talent no tenia cabuda.
Però el jove Felip no estava sol. A l'altra cantonada del quadrilàter emocional, la reina Sofia era la seva gran aliada. Va ser ella qui va sembrar en ell l'amor per la música, la dansa i el teatre. L'animava, l'acompanyava als assajos i celebrava cada un dels seus èxits amb entusiasme genuí. Als onze anys, Felip va pujar a l'escenari per interpretar el comanador de Peribáñez i el Comanador d'Ocaña. En va utilitzar com a bastó un del seu pare, sense saber que aquell gest innocent es transformaria en símbol de rebel·lia silenciosa. Però, a diferència del seu marit, Sofia mai no va veure debilitat en l'expressió artística, sinó una sensibilitat digna d'un líder. Fins i tot es diu que visitava amb freqüència els campaments on el seu fill s'entrenava, ja fos en muntanya o als escenaris improvisats dels seus estius.
La ruptura emocional entre pare i fill: un vincle trencat pel menyspreu
Avui, més de quatre dècades després, els ecos d'aquestes burles reals encara ressonen a la figura de l'actual monarca. Encara que Felip VI ha sabut construir una imatge d'estadista impecable, preparat i diplomàtic, la seva relació amb Joan Carles I continua marcada per una distància gairebé gèlida. A les humiliacions del passat es van sumar els escàndols del present: les infidelitats de l'emèrit, els seus problemes judicials i el seu exili forçós no han fet més que reforçar la bretxa entre ambdós.
Per la seva part, Felip VI, el monarca, que es va forjar entre les rialles cruels i l'aplaudiment matern va saber trobar en la seva sensibilitat artística la llavor de la seva actual capacitat oratòria, de la seva temprança i de la seva empatia.