La infanta Cristina ha passat a l'ofensiva. Que tremoli Iñaki Urdangarin. El mateix dia que quasi tota la tropa borbònica celebrava la posada de llarg de la seva futura reina, la sempre ben informada (i informadíssima) Pilar Eyre deixava anar la gran bomba sobre el conflicte dels exducs de Palma: s'aturava la signatura del divorci. La Borbó tornava a plantar-se i dilatava encara més un culebrot que semblava dat, beneït i amortitzat. Els detalls estaven lligats: pensió de 5.000€, escortes, cases, viatges... Només quedava la rúbrica de la germana del rei, però el document continua en un calaix, i l'anell de casada encara als seu dit. Continua sent el seu marit perquè no el deixa anar del tot. I l'obstacle té nom de dona: Ainhoa Armentia.
La Cristina està disposada a fer de l'Iñaki un mantingut, però no pas que la seva substituta plebea tingui res a veure amb la seva vida. És per això que s'oposa de manera radical al fet que els seus fills tinguin contacte regular amb la basca, a banda que la parelleta pugui passar per l'altar i tornar a casar-se. Ni morta. És capaç de seguir l'exemple que ha vist a casa: el seu pare Joan Carles i la seva mare Sofia fa dècades que estan casats, però fan vides molt separades. Especialment ell, com sap mitja humanitat. Eyre: “Asistir en directo en las revistas a la evolución de la historia de amor de Iñaki y Ainhoa, ver sus gestos cariñosos y cómplices, la pasión, las risas, el cariño que los anuda el uno al otro, es como echar sal en su herida a diario. Pero la imagen que quiere evitar a toda costa, la que se ve incapaz de soportar, es la de sus hijos interactuando con la que ella considera culpable de la ruptura de su matrimonio. Y va a hacer todo lo posible por impedirlo”.
El cop de puny és contundent i irracional. Però també inquietant: qui vol mantenir un lligam basat en la desconfiança i l'odi, quan té l'oportunitat d'enterrar-ho? Doncs algú que no processa bé el dolor, que és capaç de retorçar-lo fins a l'extrem. Fins a límits surrealistes, de fet. I és per això que el que ha passat aquest dilluns és una bona metàfora: ha estat a Catalunya, la terra on van construir la seva història d'amor i dolor, i a la seu màxima del surrealisme: la Fundació Dalí a Figueres. La infanta ha estat convidada a la presentació de l'exposició 'Dalí. El Crist de Portlligat'. Un Crist crucificat, com està fent ella amb Iñaki. El missatge és explícit.
Riallera i aparentment serena, ha enviat un altre missatget amb un fermall molt conegut, 'L'ull del temps'. Es tracta de la peça de joieria que Dalí va crear per a la seva musa Gala el 1949 i manufacturada el 51 per dos professionals de l'orfebreria com Alemany i Ertman. L'ull i el rellotge són dos dels elements més representatius de l'obra de l'artista gironí, i serveixen molt bé per il·lustrar la història personal de la royal. Especialment, la llàgrima que raja del globus ocular. Plors, ràbia. I ara, la venjança.
