L'emèrit ja no decideix. El que fos durant dècades cap de l'Estat viu avui subjecte als ritmes i normes de la institució que antany presidia. Aquest diumenge, l'ordre va arribar de manera taxativa: abandonar Galícia abans de dilluns. La consigna, segons fonts properes a Zarzuela, era clara: no interferir en el protagonisme d'Elionor.
Sanxenxo va ser l'escenari. El lloc al qual Joan Carles I va cada vegada que necessita sentir-se vigent. Regates, vells amics, certa aroma de normalitat. Però aquesta vegada hi havia un matís diferent. L'arribada de la seva neta gran a Marín, a escassos quilòmetres, coincidia amb la condecoració militar més simbòlica de la seva formació. I l'exmonarca ho sabia.
Joan Carles I va voler tenir una reunió amb la princesa Elionor
Encara que ningú no ho hagi confirmat oficialment, Joan Carles I volia veure-la. No seria la primera vegada que ho intenta. Ja ho va aconseguir en un altre acte similar, mesos enrere. Aquesta vegada, tanmateix, la resposta va ser negativa des del primer minut. A la Casa del Rei no hi ha marge per a improvisacions. Molt menys si el que està en joc és la imatge de l'hereva.
La visita de l'emèrit a Galícia mai no va ser bé rebuda per l'entorn de Felip VI. Es tolera, sí, però amb condicions. Sense declaracions. Sense gestos incòmodes. Sense robar càmera. Aquesta vegada, la seva presència tan pròxima a l'acte castrense d'Elionor va activar les alarmes. L'equip de comunicació de Zarzuela no va voler córrer riscos.
La solució va ser ràpida i silenciosa. Diumenge a la tarda, Joan Carles I va ser escortat fins a l'aeroport més proper i va pujar a un vol que li va allunyar de Marín. Es va tractar d'evitar qualsevol fotografia, qualsevol especulació, qualsevol encreuament de camins amb la futura reina.
Aquest tipus d'intervencions no són noves. Però sí que ho és el to. Zarzuela ja no negocia amb el passat. Pren decisions amb un sol eix: preservar el futur de la institució. I aquell futur té nom propi: Elionor.
Casa reial posa distància entre Joan Carles I i Elionor
L'emèrit ha buscat en els últims mesos certa forma de reivindicació pública. Planeja memòries, reapareix en regates, manté lleialtats entre els seus. Però la seva història personal està ja fora del relat oficial. No hi ha marxa enrere. Al Palau, ja no es contemplen gestos simbòlics de reconciliació si poden afectar la legitimitat del que està per venir.