Conocido sobre todo como poeta –y propietario de una histórica pastelería–, el sarrianense J.V. Foix también fue un prolífico periodista y un activista político entusiasta. Su entrada en los medios literarios y artísticos se produjo en torno a 1916, cuando se integró en la peña de escritores e intelectuales del Hotel Continental, donde conoce a los poetas Josep Maria López-Picó, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba y Joaquim Folguera, a través del cual empezó a publicar en La Revista. Son años de inicio e intensos al lado de estos amigos, que quedarán retratos en su libro Catalans de 1918.

Su interés poético, artístico y periodístico lo acerca a la vanguardia, interesándose por la obra de Joan Miró y Salvador Dalí y presentando las novedades de la poética internacional. Lo hará a través de las colaboraciones en publicaciones como La Revista, Trossos –que dirige–, La Cònsola, El Amic de les Arts y, especialmente, como director de la sección literaria del diario La Publicitat, su diario, donde colabora desde 1923 hasta 1936, cuando la Guerra Civil corta para siempre su carrera de periodista, a menudo con el seudónimo "Focius".

Desde el punto de vista político, Foix participó a la Conferencia Nacional Catalana que dará lugar a la agrupación –posteriormente partido político– de Acció Catalana y participa y polemiza en los debates políticos defendiendo posiciones catalanistas y nacionalistas, y al mismo tiempo elaborando uno teoría catalanista influida por la fascinación que le provocan algunos aspectos del fascismo italiano y, como en otros hombres de su generación, de Action Française.

Como escribe Pere Gómez Inglada, estudioso de su obra periodística y política, "Foix es un firme partidario de la independencia de Catalunya (y cuándo habla de Catalunya suele referirse a "la bella constelación": con el Rosselló, València y las Islas), pero en el sentido estricto del término: no dependencia". Una libertad que en ningún caso quiere decir aislamiento del mundo ibérico, mediterráneo y europeo, y que lo lleva a disentir del separatismo. De la misma manera, a pesar de ciertos aspectos de lenguaje, ideas y estética pueden ser próximos a la "modernidad" del fascismo italiano, Foix apuesta por un pensamiento antiimperialista, anticesarista, antimonárquica, demócrata y liberal. Esta tiene que ser la base de su Revolució Catalanista, que reelaborará más tarde reuniendo ideas ya escritas durante los años 20, tanto en La Publicitat como en Monitor, revista dirigida por su amigo Josep Carbonell.

La Guerra Civil y la posguerra lo obligarán a recluirse en la tienda y en la casa familiar, dejando su actividad periodística, cultural y política, pero harán que intensifique su vertiente poética y ejerza magisterio sobre las nuevas generaciones, como Gabriel Ferrater y Pere Gimferrer. Miembro del IEC y premio de Honor de les Lletres Catalanes, Foix se convertirá en un maestro y un patriarca de la literatura catalana.

El artículo seleccionado responde a la primera época periodística de J.V. Foix, cuando Acción Catalana –que se ha hecho con La Publicidad– le encarga que se ocupe de la política catalana. Foix, a través del comentario de la opinión publicada, construye su propia doctrina, de acuerdo con lo que se proponía "el grupo de patriotas" que era la Acció Catalana de antes de la dictadura de Primo de Rivera.

 

República nostra

J.V. Foix
La Publicitat, 17 de gener de 1923.

La República catalana . · Republicans catalans, sí; espanyols, ¿per què? . · La conferència nacional catalana i l’ideal republicà . · Els republicans i Acció Catalana . · Equívoc perillós . · Per la República nacional

A Costa de Ponent, de Vilanova i Geltrú, és comentat un article aparegut a La Tralla on s’al·ludia l’actitud dels partits federals i republicans davant el nostre plet nacional:

«Aquests partit, que temps passats semblava que actuessin d’una manera oposada o, quan menys, allunyada del nacionalisme català, es reorganitzen arreu, especialment a les contrades tarragonines, on en els mítings que s’hi vénen celebrant es propaga i es reconeix el fet de Catalunya nació».

Els vells republicans que havien romàs fins ara addictes a la causa de la república espanyola, giren llur esguard a la jove Catalunya i en ella concreten llur ideal caríssim. Amb un gaudiment infinit, sil·labegen els mots magnífics de República Catalana com l’expressió d’una causa santa per la qual hom es rejoveneix, per la qual hom pot morir... D’ací que el periòdic vilanoví expressi el seu parer escrivint:

«A vosaltres, joves, us toca escollir entre republicans catalans o republicans espanyols. Tota la nostra simpatia és pels primers; pels altres, indiferència, i més que indiferència, repugnància; i si vosaltres us hi apunteu, seguireu fent obra contrària a ço que avui reclama la pàtria catalana, l’única pàtria nostra. No vulgueu, doncs, que la joventut republicana de Vilanova sigui assenyalada per llurs procediments anticatalans. Per tal com d’ésser així, nosaltres, com a nacionalistes, tindríem el dret de cridar ben alt: Catalans, execrem-los!...».

* * *

Seny, mensual catalanista de Palamós, sota el títol Republicanisme, escriu en un seu editorial, que és altament aconhortador, que els republicans federals de Catalunya ingressin als rengles de l’exèrcit nacionalista. «El catalanisme, diu, ha entrat en la fase brillant que ja no el representa un sector determinat, sinó que arboren la seva bandera diferents partits. En aquest bell moment, l’actuació d’Acció Catalana és propícia per tal com atreu molts elements, els quals, en la fase anterior, es retreien de coadjuvar en l’obra de reivindicació nacional».

És cert, segons Seny, que el catalanisme regionalista prestà bons serveis a Catalunya en el seu temps; però en la seva actuació política prestà més d’atenció al ronyó d’Espanya que al cor de Catalunya. Això obligava a la Premsa patriòtica a fer miraculosos equilibris per justificar la intervenció del catalanisme en l’obra del Govern detentor de les llibertats de la Pàtria. Davant el progrés evident de la idea i del sentiment nacional entre els catalans honestos, ¿què faran els republicans de bona fe? Segons el periòdic palamosí,

«A la Conferència Nacional Catalana es proclamà que, sense dubte, la forma de Govern més escaient a la Catalunya lliure, és la republicana. El clarivident definidor de la nostra política, senyor Rovira i Virgili, es complau a manifestar que prové del camp federal i que En Pi i Margall, si visqués, fóra, sense cap dubte, un defensor de la nostra independència nacional. Algun agrupament republicà ha ingressat ja en massa a Acció Catalana i els federals sincers de tot Catalunya adopten en llurs mítings, íntegrament, l’ideari d’aquesta organització. Només el republicanisme botifler d’En Lerroux planta cara d’adversari als republicans de la República Catalana. Altres republicans, errats, enlluernats pel sindicalisme vermell, se sostenen també en pugna nostra. Però els veritables republicans, els veritables federals se’ns acosten cordialment, germanívolament, amb l’esguard fix en l’ideal independentista dels patriotes íntegres».

* * *

Sovint encara el mot República, pres genèricament, permet mantenir entre els republicans històrics i els nacionalistes republicans un equívoc deplorable; adés en dir República, hom al·ludeix Espanya, adés Catalunya, segons el públic i la localitats. Aquesta política, però, és tanmateix perillosíssima. Heu’s ací Athos, a Renaixement, del Vendrell, com molt justament s’expressa:

«Fa poc que els nacionalistes érem encara titllats de retrògrades i d’antidemòcrates; avui, però, no pot arrelar a Catalunya un ideal sense ajuntar-hi la nostra aspiració de llibertat per a la Pàtria. Jo, nacionalista radical de sempre, no podia comprendre com en nom de la llibertat i en nom de la democràcia i de la República se’ns podia combatre. ¡Com si a Catalunya no hi pogués haver llibertat i democràcia sota una República!»

Això és, sota una República Catalana. Puix que una cosa és la llibertat, la democràcia i la República espanyoles, i una altra la llibertat, la democràcia i la República catalanes. És per aquestes que els patriotes catalans poden demostrar llurs simpaties, unir els seus esforços, pugnar per la seva realització. Un republicà espanyol i un monàrquic, enemics a dins d’Espanya, poden, situats a Catalunya, formar un front únic espanyolista contra els republicans patriotes de Catalunya. L’espanyolista, doncs, heu’s ací l’enemic, sigui republicà, sigui monàrquic. La bandera tricolor dels republicans històrics, no és, com dèiem ahir, la bandera dels republicans catalans, la qual no pot ésser altra que la gloriosa bandera de les quatre barres. Segueix Athos, dient:

«Capitostos del republicanisme van per les contrades tarragonines predicant la bona nova i, amb la bandera de les llibertats pàtries, fan República Catalana».

Així sia. Però en el mateix número de Renaixement, signat X, es parla del renaixement del republicanisme amb aquests termes:

«El republicanisme havia de mostrar la seva renaixença, perquè només un valent i determinat estat d’opinió francament enardit pot acabar amb l’esbarriment dels actuals sostenidors de la Restauració, per fer d’Espanya un poble modern, i de Catalunya una regió completament lliure».

La qual cosa no és admissible per un republicà català. La modernització d’Espanya no entra dins de la nostra jurisdicció i la llibertat regional de Catalunya, sota una República espanyola, no és el nostre programa. Tampoc la llibertat de Catalunya no ha d’ésser un mitjà per a instaurar-hi una república. La República, per a un patriota republicà català, és el coronament de la nostra independència col·lectiva. Només una República nacional obté els nostres fervors. A Espanya, als seus republicans especialment, podem donar-los una cosa: el nostre exemple.