Joaquim Francesc Puig Ferrer, més conegut com a Ximo Puig, va néixer a Morella el 1959, l’any del pla d’estabilització, el conjunt de mesures que van preparar el terreny econòmic i moral de la Transició. Fins als 18 anys, va estudiar als escolapis de Morella, que val a dir que és una població preciosa situada en la confluència de Catalunya, València i la Franja de Ponent. Pàtria adoptiva del general carlí Ramon Cabrera –el famós Tigre del Maestrat–, Morella queda lluny de València. La castellanització, el blaverisme, el cosmopolitisme de casinet i l’urbanisme atroç no hi han tingut cap pes.

Enlluernat pel paper de contrapoder que la premsa exercia en les democràcies dels anys setanta, Puig va voler estudiar Periodisme. El primer curs el va fer a Madrid perquè la modalitat de tele i ràdio no es podien estudiar a Barcelona. El president tenia una flaca literària i va guanyar un concurs en el seu col·legi major amb un text en català que va ser rebut amb grans xiulets i grans aplaudiments pel públic. A la Transició existia un Madrid que ens admirava i un altre que ens odiava, ningú no feia broma amb l'intent de genocidi cultural franquista. Puig sempre diu que als anys setanta l’esquerra espanyola era menys jacobina.

Pasqual Maragall el recollia amb el seu cotxe quan XImo Puig tornava de l'Autònoma fent autostop

En aquella època, els estudis de Periodisme eren molt teòrics i com que durant el primer any amb prou feines va veure una càmera de televisió, el jove Puig va traslladar-se a Barcelona, per estudiar a la Universitat Autònoma. El dirigent socialista tornava de Bellaterra fent autoestop i, de vegades, Pasqual Maragall el recollia amb el cotxe, que sempre portava ple de llibres i de papers. A la Universitat va participar en manifestacions a favor de la unitat de la llengua i d’altres causes similars, mentre l’espanyolisme enverinava les relacions entre el Principat i el País Valencià per finalment alçar-hi una mena de Mur de Berlín invisible però duríssim.  

En un concert de Raimon a Madrid el 1978, Felipe González i Joan Fuster van tenir una conversa que explica la trajectòria de Puig i el futur que estava en joc mentre ell estudiava Periodisme.

–Muy bien, muy bien, ya os daremos el Estatuto –li va deixar anar González a Fuster, amb una amabilitat paternal i caciquil–.

L'escriptor de Sueca li va fer notar al futur president d’Espanya que Raimon era valencià, no pas català, i llavors González va tallar-lo:

–Ah no, con unos catalanes en Espanya ya tenemos suficiente.

Amb la pugna que es va produir al País Valencià, Puig amb prou feines va tenir temps de treballar a l’agència EFE i a Antena3 Radio. La política de seguida el va arrossegar i el 1983 ja era diputat a les Corts i regidor de l’Ajuntament de Morella. Puig s’havia afiliat al PSPV el 1977, però va començar a tocar poder just quan els seus referents polítics i intel·lectuals havien estat vençuts per l’espanyolisme. En el PSPV que va emergir d’aquella guerra sense quarter un polític jove com Puig només podia sobreviure fent-se el mort o canviant hàbilment de camisa. 

Si no hagués sigut per Morella, Puig s'hauria acabat dissolent entre la cultura tecnocràtica dels governs de Joan Lerma i el terror que sembrava la visceralitat ultra de Consuelo Reyna i companyia. Entre 1983 i 2015, Puig va encadenar una dotzena llarga de càrrecs. Ni Rita Barberà, que és de la seva generació, té un currículum tan llarg. El fet que no estigui cremat segurament es pot atribuir al sentit de la proporció i al prestigi que li va donar el fet de ser alcalde de Morella entre 1995 i 2012.

Morella va permetre Puig mantenir fresc el seu imaginari polític, mentre el conjunt del país relliscava per un pendent de fatxenderia i corrupció cada cop més accentuat. La capital dels Ports és una de les poques poblacions valencianes que està adscrita a l’Institut Ramon Llull, per exemple. Morella té una relació intensa amb el Principat. El general Cabrera era de Tortosa. Als anys trenta i seixanta, Morella va enviar molta immigració a Sabadell i Terrassa. Puig sempre ha parlat valencià en els mitjans del seu país i no ha caigut en l’estètica de Rolex i laca de la capital del Túria.

Els polítics valencians de la seva generació han volgut semblar molt importants, mentre que Puig sembla el barber del poble  

Puig és un clàssic del paisatge polític valencià, però alhora és una figura peculiar dins del seu partit. Mentre que el polític valencià de la seva generació ha tendit a voler semblar més important que no era, Puig tendeix a semblar el barber del poble –de fet, em fa l'efecte que porta perruquí–. Així com la majoria del PSPV s’hauria sentit còmoda pactant amb Ciutadans, Puig difícilment s’hi trobaria bé amb el partit d’Albert Rivera. El fet que Joan Lerma el fitxés de cap de gabinet i que ara s’entengui tan bé amb alguns consellers del seu govern il·lustra fins a quin punt l’actual president de la Generalitat valenciana ha hagut d'anat tirant fent la viu viu per sobreviure. 

La relació idíl·lica que Puig té amb el conseller de Cultura que el Bloc va posar al seu govern, Vicent Marzà, només pot sorprendre perquè el líder socialista ha viscut mirant de ser discret i adaptant-se al provincianisme hegemònic -si bé també és veritat que va plantar cara a Jorge Alarte fins a substituir-lo en la Secretaria General del partit. En tot cas, així com Marzà és partidari de la independència dels Països Catalans, Puig parla de solucions federals i confederals amb una alegria que no es veia en un líder socialista des dels temps de Pasqual Maragall. Ara que el règim de la Transició ha entrat en decadència, el president valencià viu una segona joventut. 

El 14 de maig passat, per exemple, es va saltar el comitè federal del PSOE per assistir a la multitudinària Primavera Educativa organitzada pel conseller Marzà a València. Puig és el primer president que assisteix a les Trobades d’Escoles en Valencià i en els 11 mesos que fa que és president ha donat senyals cada vegada més clars d'independència respecte de Madrid. Sembla que vulgui deixar clar que sempre que hagi de triar entre els interessos del seu país i els interessos de l’Estat triarà els del seu país. Això, en una societat tan dependent de Madrid com la valenciana, el pot acabar fent semblar tant o més autèntic que Mònica Oltra.

Tot i que les negociacions entre Puig i la líder de Compromís van ser molt dures, una vegada constituït el govern, les relacions entre tots dos han estat una bassa d’oli. Fins ara els intents que el PP ha fet de presentar el govern de Puig com una sort de Tripartit a la valenciana han fracassat tots. Puig és tant o més federalista que Maragall, però no és un excèntric narcisista com el president català. Com que els castellans han fet a València el que no han pogut fer a Catalunya, no es pot enganyar sobre com funciona Espanya. A més, els anys de foscor, han posat sobre el govern que presideix un repte d'èpica i de moralitat que serà difícil d’espatllar.

Amb Puig, València sembla que aspira a recuperar el bon gust i la veu pròpia que li van robar els equilibris territorials de la Transició. Si el PP aconsegueix de fer govern a Espanya, és probable que el protagonisme de Puig també augmenti. El president valencià juga a moltes bandes. Desafia Pedro Sánchez sense casar-se amb Susana Díaz perquè sap que Andalusia és una de les causes de l’espoli que pateix València. Al mateix temps, el seu viatge a Barcelona ha trencat un tabú que pot tenir repercussions geopolítiques. Defensant el dret a decidir dels catalans, Puig mira de posar les bases per apoderar els valencians i tenir més força negociadora a Madrid.

Com que ja té una edat, i la seva política no té sortida dins del PSOE, em pregunto si en el fons no està creant les condicions necessàries perquè, un dia no gaire llunyà, el sobiranisme valencià ocupi la centralitat política, ni que sigui a expenses del seu partit mateix, que tantes promeses ha traït.