Josep Vendrell (Camarasa, 1968), ve de les joventuts comunistes, a les quals va ocupar diversos càrrecs organitzatius. Es va afiliar al PSUC en 1986, amb 18 anys, i ha desenvolupat diferents tasques dins d'Iniciativa des de 1996. Ha format part del pinyol de Joan Saura durant el Tripartit. Després de 4 anys com a diputat al Parlament de Catalunya, es va presentar el novembre de 2015 a les primàries d'Iniciativa a les eleccions generals, que va guanyar per ser l'únic candidat que va reunir els avals, cosa que el va integrar al tercer lloc de la llista d'En Comú Podem per Barcelona.
Quines primeres sensacions ens porta de Madrid? Hi estan passant coses que no havien passat mai, fins i tot des del punt de vista simbòlic: mai s'havia vist tanta gent nova al Congrés i al Senat i tan poques corbates. Marca una nova etapa. Hem tingut una dura pugna amb la mesa pel grup parlamentari propi però crec que ho hem resolt bé amb aquesta solució de grup confederal amb veu pròpia.
La dels 4 grups parlamentaris era la crònica d'una mort anunciada. Fins i tot vostès van cridar en campanya a no confiar en el PSOE. I al final han tingut raó els articles que criticava Xavier Domènech la nit electoral sobre el tema. Amb el reglament a la mà estem convençuts que teníem i tenim dret a un grup parlamentari propi. I la manipulació que ha fet la mesa del reglament amb el grup parlamentari d'Esquerra Republicana, Izquierda Unida i Bildu demostra que hi ha arbitrarietat política que és la que ens ha impedit tenir grup propi.
Havent-los negat una cosa tan preliminar, encara confien, com ha dit en alguna ocasió Xavier Domènech, que el PSOE s'obri a fer un referèndum? No es tracta de recórrer a la bondat d'un determinat partit. A Espanya hi ha una crisi constitucional, com diu el mateix jurista andalús Javier Pérez Royo. A Catalunya la Constitució ha deixat de ser operativa, ja no és reconeguda per la majoria, no només pels independentistes. Aquesta crisi només es pot resoldre amb mecanismes de participació de la gent, mitjançant el dret a decidir. Si s'opta pel conservadorisme, el PSOE i el PSC, que han tret els pitjors resultats de la seva història, només aprofundiran en la seva crisi.
Els Estats, si poden evitar-ho, no acostumen a optar per grans canvis com aquest. Si la situació continua igual, contemplen la unilateralitat? Hi ha un fals debat sobre la unilateralitat que ja ens el va plantejar el 9N. Nosaltres no és que rebutgem la unilateralitat, és que volem fer el que tingui efectes reals, és a dir, conseqüències jurídiques i reconeixement internacional. La resta són solucions màgiques. La nostra solució no és fàcil, necessita temps, fer molta política i sumar molta gent i molt diversa, però creiem que és la solució més efectiva per a aconseguir els nostres objectius.
Vostès han defensat en alguns contexts la desobediència civil. La desobediència civil ha tingut efectes en casos concrets com va passar amb el servei militar obligatori, l'hem practicat en moltes ocasions i l'hem defensat contra lleis injustes -amb la LOMCE, per exemple-, però per canviar el marc institucional sencer el que és imbatible és aglutinar una majoria social de manera democràtica a les urnes. Per això defensem sumar suports a favor del referèndum. I que 7 milions de vots arreu de l'Estat -no només a Catalunya, Galícia i País Valencià, sinó també a la Comunitat de Madrid, per exemple- hagin anat a favor d'una formació a favor del dret a decidir no havia passat mai.
Això no és incompatible amb afirmar que Catalunya és un subjecte sobirà, com es va aprovar al Parlament el 2013 amb el suport d'ICV-EUiA? La sobirania no només és un exercici d'autoafirmació: també ha de ser reconeguda. I perquè ho sigui te l'has de guanyar, amb un ampli suport social. I Junts Pel Sí i la CUP ho saben. Jo no els estic escoltant plantejar un procés de desobediència fiscal, per exemple. I si no ho fan, és perquè saben les enormes dificultats que comporta en aquests moments en què no hi ha una majoria clara a favor d'exercir la sobirania. Quan això passi, n'haurem de parlar seriosament.
Xavier Domènech sempre s'ha mostrat partidari d'un referèndum amb una pregunta clara i binària sobre la independència, i Ada Colau ha dit fa poc que acceptaria una pregunta múltiple amb matisos. Com ho veu? Jo no m'oposo a una pregunta binària, sóc bastant admirador de la llei de la claredat del Canadà. Però també hem de ser oberts al diàleg, mentre el resultat s'interpreti de la manera més unívoca possible i tingui efectes polítics. A Escòcia la pregunta va ser binària i al final molta gent va votar en el NO una tercera opció que era la oferta que va fer David Cameron de reforma institucional alternativa a l'statu quo. Per tant, el NO també era difícil d'interpretar.
Què li sembla el ministeri de la Plurinacionalitat que ha proposat Pablo Iglesias per formar govern amb Pedro Sánchez? És coherent amb el plantejament que fa Podemos per una qüestió no resolta a la Constitució de 1978, que és tractar Espanya com un país de països, amb diferents nacions.
No hi ha equivalents en altres estats excepte amb les nacions originàries al Canadà o als Estats Units. És una manera encertada de tractar la plurinacionalitat? En aquests països ja hi ha un model territorial acabat. Aquí pot ser una manera de liderar un procés de canvi en l'arquitectura institucional, com en el seu moment hi va haver -salvant les distàncies, perquè no en tenim molt bon record- el ministeri de les Administracions Públiques, cap a un Estat plurinacional.
Pablo Iglesias ha passat de demanar l'impagament del deute a conformar-se amb una l'auditoria, de defensar sortir de l'euro a descartar-ho, entre d'altres. Alexis Tripras també va defensar coses que no va poder complir al govern grec. Són mals temps per a la coherència en política? Mariano Rajoy és el primer que va prometre abaixades d'impostos i el primer que va fer al govern va ser pujar-los. Quan un està al govern pot trobar-se amb una situació diferent a la que es pensava, però cal ser transparent i explicar les dificultats sense enganys. I si un no pot complir el seu programa, convocar eleccions, que és el que no va fer Zapatero després d'haver-se rendit sense donar la batalla als interessos no només d'Angela Merkel sinó també de les grans empreses espanyoles. Tsipras ho va fer quan va arribar al seu límit a les negociacions amb la Unió Europea.
Amb les retallades de Tsipras acostumeu a ser més benevolents que amb les del PP o Convergència. No són retallades al cap i a la fi? Tsipras va lliurar una batalla sense aliats perquè Grècia només és un 2% del PIB de la Unió Europea, cosa que no es podia dir de Zapatero o de Rajoy i Espanya. Grècia pot tenir ara el suport del quart país de la UE en PIB que és Espanya, i també de Portugal i d'Itàlia, que també està canviant el seu plantejament. Tots tenim més opcions de fer front a la UE i demanar el que en el seu moment es va fer amb Alemanya o França: flexibilitzar terminis per fer front a la creació d'ocupació i a l'emergència social sense que la primera prioritat sigui la reducció del dèficit.
Fotos: Sergi Alcàzar