José Luis Ábalos, mà dreta de Pedro Sánchez en el renovat PSOE, ha explicat al diari Ara que el concepte “nació cultural”, proposta estrella en el congrés d’aquest partit, té per objectiu evitar que es parli d’autodeterminació. Bravo! Ábalos ha posat negre sobre blanc quines són les intencions que amaga el seu partit, coherents amb el rebuig contundent del referèndum català pel mateix Pedro Sánchez. S’agraeix aquesta claredat des d’aquest país nostre, tan abonat a l’eufemisme i a la invenció de pretesos conceptes polítics i jurídics innovadors per amagar allò que és normal en la pràctica internacional.

Ara bé, més enllà de valorar la sinceritat del senyor Ábalos, em temo que aquesta idea de la “nacionalitat cultural” servirà de ben poc per resoldre el conflicte latent en la relació Catalunya-Espanya. Potser permetrà aplacar per un temps les ires dels sectors del PSOE que clamen per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, però no li pronostico gaire més recorregut, justament perquè, de forma intencionada, evita anar a l’arrel del problema. No m’estendré aquí sobre el concepte de nació, que ha quedat prou clar en la història, la política i el dret. Val a dir que no està de més recordar que la cultura és un element important i potser el més visible en la formació d’una consciència nacional, però no l’únic.

El concepte “cultural” d’una col·lectivitat és coherent amb un Estat que es basa en una idea unitària i homogènia de nació, però de cap manera pot fonamentar un projecte federal

La idea de “nacionalitat cultural” vol casar la innegable diversitat nacional existent dins del Regne d’Espanya amb una idea unitària de la nació espanyola. No hi hauria més nació, en sentit polític, que Espanya, si bé en aquesta nació única hi cabrien diverses “realitats nacionals”, de caràcter sobretot cultural, per no dir folklòric. Idea, per cert, molt propera a la pràctica seguida a França, on el català, el bretó, el cors o l’occità s’aprenen a l’escola i gaudeixen d’una protecció oficial com a manifestació cultural, però sense cap contingut polític, ja que la concepció unitària i igualitària de la República francesa impedeix que es reconegui l’existència de minories nacionals. Justament per això, el Consell Constitucional francès va vetar la ratificació pel govern d’aquell país d’un tractat internacional aparentment “cultural”, com és la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries: implantar la Carta a França és tant com admetre que a França hi ha més d’una nació.

És precisament aquí on grinyola la proposta del PSOE: aquest concepte “cultural” d’una col·lectivitat és coherent amb un estat com la República francesa, que es basa en una idea unitària i homogènia de nació, que ha substituït el monarca absolut com a titular de la sobirania. Però de cap manera pot servir per fonamentar un projecte federal.

El federalisme es basa, justament, en la idea oposada: la formació d’un Estat a partir de la unió lliure de diverses col·lectivitats, que s’associen per protegir un interès comú. Per això, els estats federats, nacions, nacionalitats o com se’ls vulgui anomenar, no són un concepte merament cultural sinó el fonament mateix de l’Estat. Els exemples són molts. Gairebé es pot dir que els models de federalisme són tants com estats federals existeixen, però en tots ells es poden trobar aquests trets distintius.

El federalisme es basa en la idea oposada: la formació d’un Estat a partir de la unió lliure de diverses col·lectivitats, que s’associen per protegir un interès comú

Per comprovar-ho n’hi ha prou a fer una ullada a tres exemples prou significatius. Suïssa va néixer quan un petit nombre de cantons independents van unir les seves forces contra els Habsburg. Els Estats Units d’Amèrica tenen el seu origen en el pacte de tretze colònies britàniques contra el poder de Londres. L’actual Alemanya es va constituir a partir d’una confederació de diversos regnes i estats, que es van anar integrant dins del Reich sense perdre la seva personalitat. D’aquí arrenca el tan lloat federalisme alemany, només absent entre 1933 i 1945 per raons prou conegudes. Aquesta unitat a partir de la lliure associació ha acabat creant una consciència nacional que es veu reflectida en el respecte quasi religiós que infonen els himnes i les banderes d’aquests estats, que ningú xiula als estadis esportius. A diferència del que passa a Espanya i també, per cert, a França.

A la inversa, aquesta idea de pacte fa que en aquests estats federals es pugui plantejar amb naturalitat la possibilitat que una de les comunitats que el formen decideixi si s’hi vol mantenir o, en canvi, convertir-se en un nou estat independent. Ho acabem de veure fa pocs dies a Puerto Rico, mentre Califòrnia i Texas, entre d’altres, ho tenen al tinter.

Pel que fa a altres estats federals, cal recordar el pronunciament del Tribunal Constitucional alemany, declarant-se incompetent per jutjar la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació a Baviera, a més de la conegudíssima sentència Quebec del Tribunal Suprem del Canadà on, malgrat negar el dret d’autodeterminació tal com l’aplicaven les Nacions Unides, va deixar clar que l’ordre constitucional no es pot oposar a la voluntat d’una majoria dels quebequesos d’abandonar la federació, clarament expressada en una votació binària.

No menteixen els que diuen que Espanya és l’estat més descentralitzat del món, però un estat descentralitzat no és un estat federal

No cal insistir en les diferències entre aquests estats i Espanya, on la unitat de l’Estat no s’ha basat mai en una lliure associació de pobles, sinó que ha estat conseqüència de la mera aplicació d’uns drets dinàstics, quan no de la repressió militar pura i simple. Sense sortir d’aquest marc general, la Constitució del 1978 va permetre obrir la porta a una àmplia descentralització, però no va convertir Espanya en un estat federal. De fet, no menteixen els que diuen que Espanya “és l’estat més descentralitzat del món”, però un estat descentralitzat no és un estat federal. La descentralització és una tècnica d’organització d’un poder unitari, que permet a unes unitats “inferiors” dur a terme unes funcions públiques amb més o menys amplitud, però no un pacte federal que crea un estat a partir de l’acord entre iguals.

Per tant, l’actual crisi en les relacions entre Catalunya i Espanya només té una solució: que els catalans defineixin a través d’un referèndum d’autodeterminació si volen mantenir la relació amb l’Estat espanyol o bé en volen marxar. No hi ha federació sense autodeterminació. Qualsevol proposta federal que no ho tingui en compte estarà abocada al fracàs.