Suposem que vostè és l’alcalde (o l’alcaldessa) de Florolos de Dalt per CUPs pel Sí i que al seu poble hi ha un problema amb les beques menjador. I, justament, aquest és el tema que comenten cada dia tots els pares (i totes les mares) quan van a portar els seus fills (i les seves filles) a l’escola. I és el tema de conversa a la verduleria, a la carnisseria, al bar on va a esmorzar i al bar on va a fer el tallat de la tarda. I és el gran tema al pa amb tomàquet posterior al partit de futbol sala dels dijous amb els antics companys de l’escola.

I resulta que una de les mares amb qui parla cada matí a la porta de classe, i que resulta ser la senyora del bar del tallat i la dona d’un dels que juga amb vostè a futbol, i que a més té una canalla que és molt amiga de la seva, és la cap de llista del grup d’Habitants. Vostè i aquesta senyora, a qui anomenarem Inés, pertanyen a dos partits ideològicament oposats, però la Inés i vostè tenen el mateix problema. I aquest problema és el mateix problema que tenen la resta de pares i mares i de nens i nenes de Florolos de Dalt, municipi del qual vostè n’és alcalde (o alcaldessa).

Si vostè té l’oportunitat de solucionar la situació gràcies a un pacte amb la Inés, què, pactarà o no? Què és més important per a vostè, ¿les beques menjador dels nens del seu poble o el partidisme polític d’un Parlament que està a uns quants quilòmetres del seu problema? No hi ha color, oi?

Bé, doncs de vegades, quan des de BCN o Madrit (concepte) es diu segons què sobre segons quins pactes o sobre segons quines maneres de solucionar qüestions internes i de territori (penso amb el referèndum de Tortosa sobre el monument franquista), seria bo tenir en compte que la política municipal és un altre món. Concretament el món real. I que al món real, les coses es solucionen aplicant la realitat. 

Els alcaldes i regidors, el primer que fan cada dia quan es lleven és topar-se amb la crua realitat. Ningú com aquesta gent per saber el que passa realment al país. I si un alcalde de CUPs pel Sí pacta amb la gent d’Habitants (o viceversa), a no ser que sigui algun d’aquests casos estranys (que també n’hi ha), normalment és en benefici del poble.

Com recordava aquest dimecres un veterà responsable de premsa als passadissos del Parlament, Celestino Corbacho (molts anys alcalde de l’Hospitalet i després president de la Diputació i ministre) sempre deia: la gent m’atura pel carrer perquè jo li solucioni els seus problemes. I quan me’ls expliquen, jo no els puc dir “oh, és que això no és cosa meva”. Perquè si ho dic, la gent em contesta “llavors, per què està on és”?

I si vostè és alcalde o regidor (o alcaldessa o regidora), em temo que sap del que li parlo.