La resistència dels assalariats del processisme en acceptar el referèndum d’autodeterminació no s’explica en les traves que encara avui hi posen els nostres buròcrates ex-federalistes, sinó en la dificultat del sobiranisme per acceptar i purgar que, fins fa ben poc, el Procés era una màquina més ideada per pressionar l’Estat i renegociar l’estatus de Catalunya dins d’Ibèria que no pas ordida per trencar definitivament amb Espanya. De fet, el 2012 Artur Mas ja havia promès celebrar un referèndum sense permís de l’Estat, amb la qual cosa –després de la qüestió de confiança al president Puigdemont– és del tot lògic que els electors independentistes visquin amb la sensació de trobar-se en una cinta d’esprintar moguda per jornades històriques que només acaben en moviment estàtic. 

Però els protagonistes poden canviar la història i els ciutadans no ens empassem la teca amb el mateix suc gàstric. Ara ja sabem que Mas va renunciar al referèndum per idear una consulta participativa que mai va voler vinculant (el futur dirà si per intel·ligència o traïdoria) i ara Puigdemont s’enfronta a la mateixa i exacta dialèctica: la d’intentar vendre la moto d’una independència endreçada i d’acord amb un quiliàgon anomenat legalitat catalana o la d’endegar un procés de ruptura real amb la conseqüent trencadissa d’ous. Som on érem, podeu pensar, però no som com érem, i actualment també sabem que tots els qui repeteixen com un lloro els perills de tornar a programar un 9-N absolutament inofensiu són els mateixos pensadors que van inventar-se la criatura perquè fos purament balsàmica.

El PSOE s’ha guanyat a pols el feudalisme a base d’escarnir la democràcia directa com si es tractés d’un pobre coix

Que el sobiranisme visqui amb fervor les desgràcies del seu nou màrtir predilecte, Pedro Sánchez, és alhora comprensible i pervers: en efecte, el líder del PSOE s’enfronta a la mateixa batalla que els independentistes (trencar la inèrcia d’un sistema-país-partit de petits dictadors apel·lant a la democràcia de base), però també cal entendre que el PSOE s’ha guanyat a pols el feudalisme a base d’escarnir la democràcia directa com si es tractés d’un pobre coix. Que ara Sánchez apel·li a la veu dels militants mentre ha bloquejat la governabilitat espanyola amb tal de no acceptar referèndum a Catalunya i fins fa dos dies se’n fotia de la votació pel Brèxit és la fotografia perfecta del progressisme espanyol: Sánchez, en definitiva, només es fa el demòcrata per salvar-se com a líder mentre refunda el seu partit.  

O referèndum o referèndum només podrà ser una frase amb significat real si Puigdemont la transforma en O jo o Mas. Si el sobiranisme no s’esmena en la seva hipocresia pretèrita continuarà com els alternatius del PSOE que només apel·len a la democràcia per salvar el cul i anar passant. O Puigdemont o Mas vol dir començar a creure seriosament en la sobirania i en l’edat mental adulta dels catalans o, en cas contrari, continuar tractant-los com un objecte d’experimentació sociològica del viure–sempre-a-tocar-del-cel. No hi ha Puigdemont, si això vol dir independència, sense una esmena al masisme. Només amb patiment, s’avança.