Hi ha homes que són magnètics. I altres, que s’assemblen al teu pare. En Navarro-Valls s’unien simultàniament ambdues coses. Quan vaig arribar a Roma, el 1999, el meu pare acabava de morir, als injustos 54 anys. Cada dia, a la Sala Stampa Vaticana on durant 10 anys vaig anar a treballar, apareixia un gentleman que m’hi feia pensar, per fons i per forma. Cada cop que prenia la paraula, sentia un glop de dolor unit a l’agraïment. Recordar sempre fa mal, però ens asserena i ens fa adonar de tot el que hem rebut. Que sol ser tant. Aquell home nascut a Cartagena es mostrava àgil, intel·ligent, divertit, culte, ben plantat, loquaç. Era el flamant metge periodista i portaveu, que alguns titllaven d’arrogant i fred –els mateixos que ara en fan els embafadors panegírics. M’atreia. Però era l’atracció de l’abisme: seducció i repulsió al mateix temps. Em semblava massa divo, excessivament protagonista. Jo, amb aquella beneïda ingenuïtat que només pots tenir a la dècada dels vint anys, pensava que un portaveu havia de ser com un presentador de notícies: prou digne com perquè no distorsioni la mirada, però no lluminós com perquè t’oblidis de que el protagonista no és ell. És el que sempre he pensat dels papes de Roma: han de ser prou consistents com a personatge, però no han d’eclipsar mai la figura de qui diuen que representen. Però Navarro-Valls era molt ell. Brillava molt. I a Roma, la brillantor només està destinada a una persona. I no sol ser el portaveu.

Navarro, o “navaro”, amb una sola r, com ho deien els italians, era una institució. Ha pilotat, sol, durant 22 anys, la comunicació de l’Església. Ha tingut equips, plans de comunicació, vicedirectors, estratègies. S’han fet documents, i alguns com jo hem dedicat anys i fins i tot la tesi doctoral a estudiar com s’ho feien. Inútil. Fum. Durant 22 anys, qui manava, tallava el bacallà, decidia, feia i desfeia, era ell. Sol.

El dia més impactant de tots els que he viscut al seu costat va ser la roda de premsa en què ens va anunciar la mort de Joan Pau II. Allí, es va trencar. Ell, aquell home que s’assemblava al meu pare, per tant, aquell home que mai no mostrava cap fragilitat, que dominava l’escena, que feia sempre aquella cosa tant perniciosa que ens han transmès pares i mares que és negar l’emotivitat, es va mostrar humà, finit. I ja em perdonareu, però quan has d’anunciar la mort de la persona amb qui has compartit els millors anys de la teva vida, i quan aquesta persona a sobre és el Papa, mal seria que ho anunciessis com fan les veus metàl·liques de l’aeroport. Navarro, per fi, va trencar el protocol, i es va posar a plorar. Navarro, per fi, ens va fer veure que això del Vaticà potser és menys muntatge del que molts s’entesten a mostrar. Navarro, gràcies a Déu, va demostrar allò que els professors de periodisme no ens cansem de dir: que només la veritat triomfa, encara que sigui al final. Que per molts filtres i impostures, la realitat s’imposa. I Navarro, al cel sigui, va fer-nos veure que un portaveu també és una persona, no només una pantalla, un plasma, un holograma. Navarro va humanitzar l’Església. Tothom en lloa la professionalitat, el tracte excel·lent, la dignitat amb què es movia. A mi, tot això m’és igual. El que mai oblidaré d’ell no és la forma, que era excelsa. Ni el fons, que era coherent. En Navarro, el toc de gràcia era la meravellosa unió entre ser i saber, entre dir i fer. Executava gràcilment perquè s’ho creia. Defensava el que deia perquè abans havia donat la paraula, la pell, l’ànima. Els manuals de protocol i relacions públiques ja en poden anar aprenent. Només si t’ho creus, seràs creïble. Només si ets capaç de deixar-ho tot per una idea, te la compraran. O si ho fan abans d’hora, serà fals. Tard o d’hora, la veritat s’imposa. Navarro ho corrobora.