Quan em poso a escriure, cada cop em costa més trobar, ja no les paraules, sinó els pensaments, en l’aigua absolutament tèrbola que és el meu cap. Viure en l’Estat liminar ho fa tot confús. Urgent. Incert. Intens. Amb la següent escomesa de la història, els pensaments, les emocions i les paraules es dissolen en qüestió de minuts. De segons. Queden obsolets amb una facilitat inusitada. Fins i tot per a l’era digital. De què serveix escriure res? De què serveix opinar? De què coi parlem a la feina? A la perruqueria? Al bar? Si no sabem res. Res. De res. Les notícies són sorra. 155. DUI. Eleccions. Parlament. Vivim en fragments, però el temps s’estira com un xiclet. Allò que vam fer al setembre, allò que érem al setembre, forma part de l’eternitat.

Estem cansats. Costa llegir. Costa concentrar-se. Posposem actes. Convoquem reunions d’última hora. Vivim amb un ull a la tele, una orella a la ràdio i uns quants dits al mòbil. La carn ja és plastilina, soldada als aparells de difusió d’informació. Som cíborgs. Cíborgs catalans. Tot allò que fem que no tingui relació amb allò sembla que no acabi d’encaixar, que sigui un fragment d’aquella realitat esmicolada en xocar amb l’altra realitat. Sembla que ens hi estarem encara més temps. Cada cop més esgotats. Cada cop més cansats.

Escric això i no sé què passarà en mitja hora. Només sé el que he viscut i recordo. Som cíborgs de carn amb pròtesis mediàtiques, però seguim tenint pell. I, per tant, memòria. Passi el que passi. No oblidem. No oblidem que l’Estat no ens ha exigit un pas enrere, sinó humiliar-nos. Que ens ha volgut disciplinar. No oblidem qui ha excusat la repressió. No oblidem els que han explicat la momentània (jo ja no ho sé) convocatòria d’eleccions com una mostra de diàleg per part de Puigdemont mentre han ignorat la repressió present, i la molt probable futura, que ha pogut condicionar la decisió. No oblidem com molts mitjans estatals han qüestionat per motius ideològics la professionalitat dels treballadors dels mitjans públics catalans. No oblidem que han volgut, i encara volen, prendre’ns-ho tot. No oblidem res. Recordem-ho tot. Per construir un futur tan inclusiu, obert i pacífic com sigui possible.

Toca deixar de ser plastilina. Toca esclarir la ment. Toca serenitat per tirar endavant i construir el que vulguem

No oblidem que mentre el país ens tingui a nosaltres, tindrem país. No només ens hem convertit en plastilina enganxada a pròtesis mediàtiques, sinó també a altres cíborgs com nosaltres. Seguim cuidant-nos, seguim gaudint-nos i seguim fent allò que ens agrada per desfogar-nos. Jo em cuidaré deixant d’escriure sobre el procés durant una temporada. Ha estat divertit. Ha estat alliberador. Com tot el que hem fet aquest mes. Confesso que mai les he tingut totes. Hi havia una veueta dins meu que em deia que els catalans, després de tants anys sotmesos, acabaríem conformant-nos amb les molles.

Sempre he pensat que el que ha passat en els últims set anys és similar a quan surts un dissabte a les cinc de la tarda per prendre alguna cosa amb els amics i esperes sopar a les nou i anar a dormir a les deu, però que, no saps com, et vas embolicant, embolicant, i acabes tancant la discoteca a les sis del matí. Va començar amb la mani de l’Estatut, vam veure que ens anaven dient que no, i al final som on som. Suposo que veure com gent de totes les edats estava disposada que li trenquessin la cara per defensar unes urnes em va fer veure que, almenys a nivell de carrer, la mentalitat de peix al cove s’havia, si més no, esberlat. Sé que, en l’àmbit de política institucional, l’estratègia fa que les emocions i els embats es matisin. I que no podrem saber el què fins que tot estigui al sac i ben lligat.

Soc una cíborg plastilínica de ment tèrbola. M’aguanto tota jo amb un fil. Ja no és la veueta que abans feia allò tan catalano-manresà de riure irònica i arronsar-se d’espatlles tot dient “què voleu, nanos, si és que al final som catalans”. Ara és una tornada que es repeteix, constant. Una cançó. Uprising. Revolta. Muse. Toca deixar de ser plastilina. Toca esclarir la ment. Toca serenitat per tirar endavant i construir el que vulguem. Però no vull que la tornada calli mai. Perquè ja és part de mi. “No ens forçaran. Deixaran de degradar-nos. No ens controlaran. Ens alçarem vencedors”.