Des que va començar el que coneixem com el Procés, la meva màxima ha estat que si el sí a la independència guanya, ho haurà fet malgrat Espanya i malgrat els catalans. Gran part de responsabilitat en la meva visió de la qüestió, un estil de vida perquè la cosa va per llarg, és dels partits catalans, sense excepcions.

A Junts pel Sí, encara em genera dubtes la gestió del PDeCAT de casos com el de Germà Gordó i els brots de peixalcovisme que de tant en tant apareixen en algun dels seus quadres. Esquerra Republicana és un cas de necessita millorar. Té un potencial enorme per governar Catalunya. En un país que té inclinació cap a l’esquerra, es pot situar en la centralitat fent gala d’uns valors en alça en una Unió Europea que o es reinventa o ha begut oli. Tot i això, segueix prenent decisions que em recorden els vicis de la versió més vintage tant de l’independentisme com de l’esquerra. El suport a la moció de censura a Mariano Rajoy n’és un exemple.

La moció de censura ha estat, de moment, un intent de Podemos d’animar la parròquia. Sobretot després que l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE s’hagi venut com la nova esperança per enderrocar l’statu quo. Si bé cal esperar almenys dues legislatures per analitzar l’evolució d’un partit, Podemos té molt a dir en política espanyola, ni que sigui perquè té el component generacional de cara. I mai li agrairem prou haver canalitzat un descontentament popular que a altres països ha alimentat el vot d’extrema dreta.

Per això entenc el càlcul de Podemos en presentar una moció de censura. Sembla que li ha servit per acostar posicions amb el PSOE i tot. En canvi, ERC no m’ha convençut. Entendria el seu suport si el partit d’Iglesias hagués donat suport al referèndum de l’octubre. Llavors el discurs de Tardà sobre la fraternitat dels pobles d’Espanya i la regeneració democràtica hauria tingut sentit, en garantir que tenen el dret de decidir el seu futur passi el que passi. Per la falta, fins ara, de suport explícit de Podemos al referèndum, el discurs de Tardà és de moment una gran ironia. Si alguna cosa ha impulsat l’independentisme –i ha donat vots a ERC– ha estat experimentar, una vegada rere una altra, el fracàs d’aquesta fraternitat. A En Comú Podem li va funcionar el relat fraternal per guanyar les generals a Catalunya, sí, però davant dels resultats electorals d'àmbit estatal, es va demostrar que el relat era tan inefectiu com paternalista.

D’això va la democràcia, de fotre’t quan no surt el que vols perquè algun dia algú altre es fotrà quan surti el que tu vols

Comprendria, també, el suport a la moció si hagués tingut prou vots per materialitzar-se. Estaria legitimada per una majoria absoluta del Congrés, escollit democràticament pels ciutadans espanyols –entre ells, molts catalans–. El Partit Popular és corrupte, sí. Corruptíssim. I mai ha condemnat el franquisme. I és el responsable de l’Operació Catalunya. I de tantes altres coses més. Malgrat tot, una part de la ciutadania espanyola, que ho sabia perfectament, el va votar. I aquesta ciutadania ha estat prou majoritària –a falta d’acords entre PSOE i Podemos– per donar un govern al PP.

D’això va la democràcia, de fotre’t quan no surt el que vols –o quan els teus no s’han posat d’acord per formar govern– perquè algun dia algú altre es fotrà quan surti el que tu vols. Una moció de censura, impulsada pel tercer partit al Congrés sense el suport d’una majoria sòlida, es pot interpretar com un intent de guanyar el que no vas poder guanyar en unes eleccions. I estar associat a això, quan reclames suports per un referèndum unilateral en el qual defenses que n’acceptaràs el resultat sigui quin sigui, no t’ho pots permetre.

La impecabilitat democràtica dels partits independentistes a Madrid és una prioritat. La democràcia és la base del relat de les forces independentistes. Volem votar per qualitat democràtica. Hi ha gent que vol votar sí perquè considera, entre moltes altres raons, que aquesta qualitat democràtica no és possible dins d’Espanya. I els partits independentistes al Congrés han de seguir aquesta lògica. En la campanya pel sí, l’independentisme ja no ha de demostrar que té un relat, sinó que té la capacitat de construir un Estat si guanya.

Una abstenció, a primer cop d’ull, sona més descafeïnada que un no a Rajoy. Però, en aquest cas, pot ser la constatació que s’ha acabat la fase en què els catalans fan favors per un ideal bé comú que s’ha acostumat a traduir en un copet d’agraïment a l’esquena que ens ha seguit deixant amb les mans buides. Si una majoria de ciutadans han votat un partit corrupte i hereu del franquisme, o construeixes una majoria legitimada democràticament per tombar-lo o calles i respectes la voluntat majoritària dels espanyols. Al cap i a la fi, és el que tu esperes que facin ells el dia en què votis sí a la independència.

PD: Tot el meu suport a Irene Montero pels comentaris sexistes que va rebre tant de parlamentaris com de periodistes i usuaris de les xarxes socials. La sensació que, per més que treballis, n’hi ha qui et seguirà tractant com algú que no és res sense l’aprovació d’un home és tan frustrant com freqüent a la realitat de moltes de nosaltres.