El cap de setmana passat vaig llegir en aquest diari la preocupació de Jordi Galves per si les formes de moltes feministes actuals derivaven en pràctiques feixistes basades a perseguir els mascles de la tribu per allò que els penja entre les cames. Com a feminista, m’agradaria dir-te, Jordi, que pots estar tranquil.

Que bona part de la teoria feminista hagi distingit el concepte de sexe del de gènere, i hagi analitzat les formes en què s’entrellacen, fa que la idea de ser perseguit pel fet de ser mascle no tingui gaire sentit. Al cap i a la fi, hi ha mascles que decideixen ser dones, i femelles que decideixen ser homes. Així que tranquil, Jordi. Ni tu, ni cap mascle, esteu marcats per un pecat original.

El que es posa en relleu és en quines condicions ens hem socialitzat a partir del nostre sexe, i com aquesta socialització ha privilegiat els homes. I sí, aquesta situació és repugnant, perquè, sí, ens resta capacitat per decidir sobre els nostres cossos i identitats. Però tranquil, Jordi. Els estudis feministes també ens han avisat de la toxicitat de la masculinitat per a molts homes. I és aquí on neixen les contradiccions.

La mateixa societat que us considera més aptes per liderar que les dones —i per això els actes d’una Thatcher, una Merkel o una Aung San Suu Kyi serviran per valorar la meva capacitat per governar, mentre que a vosaltres mai se us qüestionarà segons quants Hitlers o Gandhis hi ha hagut—, esgrimeix com a certeses biològiques estudis que diuen que sou desastres emocionals, que esteu més preocupats per gestionar objectes que no persones, i que sou més competitius i agressius. La mateixa societat que us considera uns éssers més racionals no només creu que sou incapaços de controlar els impulsos sexuals, sinó que no us podeu interessar per un producte, una sèrie de televisió o un diari si no va acompanyat d’un bon parell de tetes i un cul. O, pitjor, que no sabeu racionalitzar la diferència d’altra manera que no sigui objectivant-la i sometent-la.

La mateixa societat que us considera més aptes per liderar que les dones, esgrimeix com a certeses biològiques estudis que diuen que sou desastres emocionals, que esteu més preocupats per gestionar objectes que no persones, i que sou més competitius i agressius

La societat que us confia tots i cada un dels afers públics no només permet tot això, sinó que us infantilitza, i opina que no esteu preparats per assumir les conseqüències violentes d’una societat que us privilegia. No en va, davant de l’agressió a la membre de la CUP Maria Rovira, ens vam preocupar més de saber com se sentia el pobre mosso home que l’atenia que no pas del benestar de la dona que havia patit l’agressió. No en va, urgeix saber quants homes són agredits o assassinats en l’àmbit familiar, però no qui ho comet i quins factors ho faciliten. I el mateix passa amb els incidents i crims a l’àmbit públic.

És per tot això, Jordi, que si mai vols lluitar perquè es reconegui el teu dret a ser vulnerable, tal com reclames, trobaràs al teu costat feministes com jo. Però també t’aviso que el teu alliberament va de la mà del meu. Si vols parlar de com acabar amb els assassinats masclistes o de com evitar la violència sexual que patim les dones, i a partir d’aquí valorar quines són les accions més idònies per fer-ho, en tens tot el dret, i t’encoratjo a fer-ho. Però escolta’ns.

La violència de caràcter sexual a la que jo, i moltes catalanes, estem exposades és un continu. És la cançó infantil que explica com el gall li pot fer un petó a la gallina sense el seu consentiment. Són els homes que et xiulen anant en cotxe, com si fossis un gos, mentre camines per la vorera. És la insistència dels nois que volen sortir amb tu i que només s’esfondra si t’inventes que tens parella masculina, perquè valoren més que el(s) forat(s) estigui(n) ocupat(s) que no la voluntat de la seva posseïdora. Són els homes que et magregen a festes populars, discoteques i bars. És el professor de classes particulars que et tira la canya insistentment durant i fora les hores d’estudi. És l’amic “carinyós” a qui has de deixar de veure perquè no para de tocar-te les cames malgrat dir-li que pari. Són les fotopolles i amenaces de violació múltiple que reps a Twitter per expressar la teva opinió, que se sumen als insults estàndard que cauen a tot quisqui que hi opina. És comprovar que les teves familiars, amigues i conegudes han patit històries similars. I sí, tot això pel simple fet de ser dona. Ni Dona femenina ni dona sexual. Portis minifaldilla, siguis una dona trans, et vesteixis com Hulk Hogan, et vulguis tirar fins i tot l’apuntador o vulguis arribar verge al matrimoni.

Ser agredida tant a l’àmbit públic com al privat et fa tenir una noció de seguretat que determina com t’hi mous i com hi interactues

Aquesta violència és disciplinària. Empetiteix la llibertat d’expressió: les amenaces de violació són el recordatori que el problema de la meva opinió és el meu gènere. Condiciona la llibertat de moviment: ser agredida tant a l’àmbit públic com al privat et fa tenir una noció de seguretat que determina com t’hi mous i com hi interactues. Malmet la salut mental: saber que per a molts ets un tros de carn et destrossa per dins.

Aquesta violència ens recorda quina és la nostra posició i qui té poder per definir-la. Per això homes com Javier Marías conceben la sexualitat femenina en termes de submises sexualitzades i monges. Són incapaços d’imaginar altres formes no supeditades al desig masculí, que al seu torn és pensat com una piconadora. Per això encara considerem acceptable, una forma de gresca, que un home, es veu, penetri a l’àmbit territorial d’un lavabo de dones. Per això encara definim dones polítiques, esportistes, acadèmiques i professionals segons la nostra percepció de la seva bellesa i la seva vida sexual.

Aquesta violència contribueix a marcar un nosaltres i un ells, i quins espais podem ocupar i en quines condicions. A l’àmbit laboral, l’assetjament sexual és un recordatori que encara no podem aspirar a moltes de les relacions d’afinitat i col·laboració que permeten als homes (sobre)ocupar espais estratègics.

Dius que estàs preocupat per afers com el canvi climàtic i la fam al món. Jo també. I per això t’animo que esbrinem com la violència masclista ha servit per minar el talent de la meitat de la població. Vista la magnitud dels reptes als quals ens enfrontem, val la pena escatir si hi hem dedicat prou recursos.

Dius que estàs preocupat per l’auge del feixisme i la persecució dels individus. Jo també. I per això et demano que junts reflexionem sobre si una societat com la que he descrit està preparada per combatre-ho. És més, si una societat així és una societat pacífica. I sempre pensant, Jordi, que nosaltres som els afortunats. Ni se t’acudeixi no ser blanc.

Així que tranquil, Jordi, tranquil. Que si tantes dones podem gestionar les conseqüències de les humiliacions que ens cauen pel simple fet de ser-ho, tu podràs acceptar el fet que aquest sistema que et limita està dissenyat per al gaudi d’una visió perversa del que és ser un Home masculí. Un home sexual.

Si junts ens hi posem per canviar-lo, tot anirà bé.

Jordi Galves
Panòptic Machete al machote Jordi Galves
Diana López
Opinió Puta perquè ell vol Diana López