Aquest diumenge s’emetrà el darrer programa Trinxeres de TV3. Durant diferents emissions hem pogut seguir la Guerra Civil espanyola en primera persona. De forma humana i resseguint les ferides i les cicatrius que romanen al llarg i ample del territori de Catalunya. Del Pirineu a l'Ebre, passant per Barcelona, i enfilant finalment la corrua de l’exili. Al llarg dels episodis coneixem històries de desfeta, però també de valors –molts- i d’esperança, entrellaçades amb la tendresa infinita dels presentadors. Trinxeres és, senzillament, una delícia que traspua humanitat i ens posa a tots plegats davant del mirall d’un país que massa sovint pensa que si no parlem de les coses, deixen d’existir. En aquest sentit, el programa ha significat una catarsi perfecta. La Guerra Civil segueix ben viva a cada casa, a cada carrer, a cada soterrani. I encara més important, en la memòria de les famílies del nostre país.

Un dels punts forts de Trinxeres, al meu entendre, és també que no torna a explicar les històries dels protagonistes habituals del període més fosc de la nostra història. Dels Franco, els Azaña i els Companys ja en sabem moltes coses. Trinxeres és un viatge al passat dels sense nom, d’aquelles persones anònimes que formen part de la nostra memòria col·lectiva. I cada microhistòria personal aquí explicada s’hi suma, com una peça més d’aquest engranatge gegant que és la nostra consciència col·lectiva. Les vivències anònimes que mai no sortiran als llibres d’història, però sense les quals ens serà del tot impossible entendre la Guerra Civil, des del brigadista xinès que va anar a lluitar a la batalla de l’Ebre fins a la jugadora de bàsquet que va venir a participar a l’Olimpíada Popular i va acabar defensant la República, passant pel nen a qui una bomba va arrabassar la mare i que encara cada any torna al lloc on va morir per honorar la seva memòria.

En els darrers temps he tingut l’oportunitat de visitar alguns dels espais de la Guerra Civil, molts d’ells dignificats gràcies a la tasca ingent del Memorial Democràtic. He visitat el poble vell de Corbera d’Ebre, la cota 705 de la Serra de Pàndols, el Centre d'Interpretació 115 dies de Corbera i el MUmE (Museu Memorial de l’Exili) de la Jonquera. Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar el recentment restaurat refugi antiaeri de Benissanet, a la Ribera d’Ebre. Situat al centre de la ciutat, el conegut refugi de la Font Gran va ser construït gràcies a soldats republicans i a les dones que quedaven al poble per poder protegir la població civil. Va romandre tancat durant 70 anys, fins que finalment avui ha tornat a ser obert al públic per conèixer la seva història.

Queden encara més històries per explicar, com la del bombardeig de Tarragona per part dels feixistes italians o de les morts a Granollers. Cal explicar-les

Ara bé, durant aquests anys en què he anat resseguint els escenaris de les batalles hi ha una realitat dolorosa que es repeteix: la pèrdua de finançament del Memorial Democràtic. Us imagineu França o Anglaterra tancant els espais de memòria per manca de diners? Impossible. Per a ells, la imposició d’una transició per part de les elits no va significar l’obligació a l’oblit. A casa nostra, aquest fet ens ha minvat segurament l’autoestima com a país. I cal ser exigents: la nostra història no pot dependre de la fragilitat pressupostària conjuntural.

El darrer capítol de Trinxeres, que s’emetrà aquest diumenge, està dedicat a l’exili. Resseguir els seus camins és necessari, una obligació. S’ha estudiat molt i parlat molt de la vida dels exiliats del món de la política o de la cultura. Però l’obligatorietat també demana fer un seguiment exhaustiu de l’exili dels milers i milers de persones anònimes que es van veure obligades a fugir cames ajudeu-me per sobreviure. L’exili d’aquestes persones anònimes fou el pitjor. Elles i ells van haver de tornar a començar de nou molt lluny de casa, com a estrangers. Avui en dia, els seus nets i netes ja són ciutadans de tercers països. Aquesta és la crua realitat. Cal explicar les seves històries. No fem que l’oblit caigui per segon cop sobre aquestes vivències que també tenen nom i cognom, encara que no siguin coneguts per la majoria.

Les històries que es narren a Trinxeres són les de moltes famílies que massa anys han romàs a l’ombra. En el silenci dels vençuts. Molts han cavat una fossa comuna en la seva memòria perquè a vegades aquest dolor inacabable és de mal recordar. Cal, més enllà del dolor, que fem un esforç per salvar les seves històries. Cal que la televisió pública catalana aposti per una nova temporada de Trinxeres. És la memòria de tot un país. Queden encara més històries per explicar, com la del bombardeig de Tarragona per part dels feixistes italians o de les morts a Granollers. Cal explicar-les. I ho hem de fer ara. Ens queda massa poc temps per poder-ho explicar en primera persona. No badem, doncs, i aprofitem-ho.