A vegades no saps ben bé per què un huracà es desboca. Fets i realitats que tothom coneix, però que a ningú interessa que surtin a la llum, esdevenen portada i focus de discussió. En aquest cas els ha tocat el torn als coneguts "becaris" arran d'unes declaracions d'un xef de renom. No importen les denúncies que durant molts anys han portat a terme els afectats i els sindicats. Ara toca parlar d'aquest tema. I cal fer de la necessitat virtut, aprofitar el moment i posar llum i taquígrafs. I si podem, solucionar el tema.

De becaris, sempre n’hi ha hagut. Jo mateixa ho vaig ser. La meva universitat va signar un conveni amb una entitat on vaig fer pràctiques. Allà vaig tenir un tutor amb qui, al seu costat, vaig aprendre l’ofici. I quan vaig acabar-les, l’entitat va fer un informe a la universitat i aquesta em va donar els crèdits per acabar la carrera. Punt. Això amb els seus matisos, depenent de la formació, és ser becari.

Del que estem parlant és de falsos becaris. Falsos, perquè ocupen llocs de treball estructurals a la feina i perquè formen el gruix de la mà d'obra del centre de treball

Ara, però, del que estem parlant és de falsos becaris. Falsos, perquè ocupen llocs de treball estructurals a la feina i perquè formen el gruix de la mà d'obra del centre de treball. I perquè no tenen cap vinculació amb cap centre formatiu i no hi ha cap tutor que els controli les pràctiques. El nostre mercat laboral té fins a dos tipus de contractes legals per resoldre situacions lligades a persones que comencen sense gaire experiència un ofici: el de formació i aprenentatge (per quan no tens titulació) i el de pràctiques (per quan tens alguna titulació). Amb aquests dos tipus de contractes es construeix una relació laboral legal, sense subterfugis i sobretot amb garanties. Com bé situa la doctrina jurídica, els becaris són figures lligades a la formació, mai substituts d'un lloc de treball. I segurament cal ser curosos en els estadis: quan acaba i quan comença la formació, perquè aquesta no és ni eterna i, sobretot, és controlada. Els becaris són rendibles. Rendibles perquè els hem inculcat el virus que és un luxe treballar i suposadament aprendre, mentre fan de mà d'obra barata a empreses i restaurants. I aquest fet és un peix que es mossega la cua. Qui vol prescindir d'ells quan el veí no ho fa? Segurament caldria un pacte entre parts per regularitzar la situació. I, sobretot, que la inspecció de treball actuï i ho faci amb contundència contra les irregularitats.

Falsos autònoms, falsos cooperativistes... i ara, falsos becaris. Vivim en un mercat de treball que sembla un mercat persa. Que viu de l’engany, de les falses expectatives i que dona per bones afirmacions com “i a sobre, aprenen!”. Com si haguessin de renunciar a unes relacions laborals normalitzades i legals. D'aquí a treballar com en l'edat mitjana per casa i menjar hi ha un pas. De fet, ¿què esperem, si el mateix president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va demanar dijous a un grup de joves que en temes de mercat laboral s'havia d’aprendre a "mirar cap a l'altre costat"?

Fa pocs dies vaig anar a fer una conferència a joves sobre el món del treball. Un dels participants del públic va aixecar la mà i ens va dir als ponents un fet incontestable: la seva generació no sabia què era viure sense crisi. Per a ells, era un estadi natural. Doncs cal dir ben alt i fort que ser explotat per les empreses no és la situació normal, i molt menys la desitjable. I que la pèrdua de drets i el fet de viure pitjor que la generació anterior és una anomalia. Cada dia el pes de les rendes del treball perd posicions davant del pes de les rendes del capital. Estem enviant el senyal cap a les futures generacions que el desequilibri és normal. Volem una societat de resignats? De cap manera. Joves del món, uniu-vos! Becaris del món, uniu-vos!