A Espanya hi ha dues cultures polítiques barrejades, però secretament enfrontades: la comptable i la patriòtica. La comptable és la que ha monopolitzat de forma superficial el discurs polític i humanístic durant els últims 40 anys. La patriòtica és la que ha mantingut l’Estat a recer de la decadència i l’americanització del Continent.
L’americanització va ser la resposta que Europa va donar a les dues guerres mundials, i a la llarga ha resultat tan empobridora com l’afrancesament que va seguir a Lluís XIV i a la Guerra de Successió. Si l’universalisme francès va consistir a tractar de bàrbars els pobles que no es doblegaven a la pedanteria napoleònica, la macdonalització d’Europa ha passat per tractar de nazis totes aquelles manifestacions d’amor que impedeixen la supremacia de l’economia sobre la política.
Ciutadans i PSOE són productes de la tradició comptable, mentre que el vell PP, Podemos i els nacionalismes català, basc i gallec vénen de la tradició patriòtica que va fer fora Napoleó i que ha mantingut vives les tradicions contra les lògiques deshumanitzadores del capitalisme. Només a través de l’amor es pot posar els poders econòmics al servei de la política. Per això des de la Transició el discurs comptable ha insistit a separar els sentiments de la raó, passant per alt que la democràcia es va inventar per no haver de caure en pedanteries romàntiques o il·lustrades.
A València és on el xoc d’aquestes dues tradicions és més fondo i ha generat més esperpents i confusió. Enlloc com a València es confon amb tanta intensitat el bé comú amb l'anomenat interès general -que és un concepte monetari ideal pels pobres d'esperit que viuen com si tot es pogués vendre o comprar. La desfeta del PP valencià, que és una CiU invasora, obre les portes a la clarificació d'aquestes dues tradicions.
La tradició comptable es va imposar durant la Transició per impedir que els patriotes es matessin entre ells a canvi de sotmetre la democràcia als interessos econòmics consolidats durant la dictadura. Només l'acceptació del principi d'autodeterminació pot evitar que les tradicions patriòtiques tornin a xocar de mala manera o que l'esperit comptable acabi sotmetent Espanya a les dinàmiques deshumanitzadores del capitalisme.