El nou/antic ministre de Justícia (ja ho era fa dos anys) va (re)prendre possessió aquest dilluns del seu càrrec fent aquell típic discurs de compromisos. I se'n va fixar tres: culminar el procés de digitalització, modernitzar l'administració de justícia acabant amb el col·lapse existent i “eliminar qualsevol ombra de dubte sobre la politització de la Justícia”. Lamentablement no va dir res sobre un quart aspecte molt bonic i consistent a donar explicacions sobre el cessament de la fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal. Sí, perquè aquesta senyora ha desaparegut del seu càrrec i ho hem sabut perquè ho publicava el BOE de divendres amb tant de misteri i màgia divina com quan a una nena d'una família peruana molt humil se li apareix la Verge dalt d'un arbre.

Aturem-nos breument sobre dos dels tres punts sobre els quals sí que va parlar el senyor Rafael Catalá. Sobre el primer, doncs a veure si és veritat. Sobre el segon, permeti'm que somrigui perquè això ja li digué el 1712 Antonio Bescansa, primer ministre de Justícia espanyol, al rei Felip V. I ara, parada i fonda al tercer.

A veure, la Justícia espanyola no està polititzada sinó que està dividida en dos. En una part hi ha milers de jutges (i jutgesses) que fan el que poden, tenint en compte com està la situació que ara el (re)ministre diu que solucionarà (no s'hi va posar fa dos anys, quan va ser nomenat, però en aquest segon mandat això va de debò). I a l'altra hi ha uns pocs membres de la carrera judicial que ocupen càrrecs designats pels partits i, per tant, són elegits en funció de la seva ideologia i es deuen a ells. I això és així des de la reforma que a mitjans dels anys 80 va perpetrar l'il·lustre Alfonso Guerra.

Quan el ministre va dir que “impulsarà les reformes necessàries per eliminar qualsevol ombra de politització de la Justícia”, segurament es referia a aquesta segona part, coneguda amb el nom de “cúpula judicial”. Sí, perquè dubto molt que es referís als altres.

I, possiblement, també es referia a quan el partit que l'ha fet ministre va dedicar-se a recollir signatures en contra de l'Estatut i després va presentar recurs d'inconstitucionalitat per intentar guanyar al TC el que havia perdut a les urnes, un acte una miqueeeta polític, però només una miqueta.

O potser parlava de quan un senyor anomenat Federico Trillo va dedicar-se a boicotejar repetidament la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial perquè el seu partit no perdés la majoria.

O potser parlava de quan el Fiscal General de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce va dimitir fart d'ingerències relatives al 9-N. O de quan la Junta de Fiscals de Catalunya va ser desautoritzada per no obeir les directius polítiques del govern al qual pertany el senyor Catalá, favorables a querellar-se contra Artur Mas pel 9-N, i en contra del criteri fiscal.  

O tal vegada recordava el que va dir al seu dia Marcelo Sexmero, ex portaveu de l'Associació de jutges Francisco de Vitoria: “Mentre els jutges exerceixen la seva independència dia a dia en l'exercici de les seves funcions, el seu òrgan de govern -el CGPJ- viu sota els intents del poder legislatiu de controlar-los. En aquest sentit, Montesquieu hauria mort”.

O el que va dir Ángel Dolado, president del Foro Judicial Independent: “El govern dels jutges depèn del poder polític. A Espanya no existeix la divisió de poders” i el control del CGPJ “dóna accés directe a col·locar totes les peces que el Gobierno vulgui al Tribunal Suprem o als diferents TSJ”.

O el que va dir Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia: “El CGPJ no pot ser una corretja de transmissió dels partits polítics. Els vocals perden tota la seva independència quan, a les resolucions del Consell, acaben votant el que els diuen des dels partits”.

Sí, al seu discurs de represa de possessió, segurament el ministre va referir-se a tot això. I més.