Ni per la llei, ni per la Constitució, ni per Espanya, ni per orgull, ni per res més que pel calé. Es neguen a deixar-nos marxar només pel calé. Som menyspreables, som ridículs, som insolidaris, som mala gent i tot plegat ho diuen només pel vil metall, pel calé, pel vint per cent del PIB. Si no fos pel calé, si els costéssim diners, una bona fortuna cada mes, si fóssim un país ruïnós, ja faria temps que ens haurien clavat un bon cop de peu i vagaríem eternament pel cosmos interestel·lar. Però vet aquí que Catalunya els desperta un amor molt sentit i és l’amor profundíssim, el que ve de les entranyes mineres de la terra per l’or, pel calé. Ens critiquen per generar calé però volen el calé. Som els avars més repugnants només per considerar que ningú ha de viure de l’esforç dels altres i que, al capdavall, com decretava sant Pau, que qui no treballi, que no mengi. Tradicionalment ens han vist com el més baix de l’escala humana i així, segons les èpoques, hem aconseguit ser titllats alhora de jueus i de nazis: perquè amolléssim el calé. Perquè l’escopíssim. Quan en temps del gloriós imperi espanyol estava de moda l’antisemitisme se’ns considerava una més de les tribus d’Israel. Francisco de Quevedo sostenia que tots érem pràcticament xuetes i també lladres: “el catalán, ladrón de tres manos”. Perquè mai no hem somrigut d’alegria quan el govern d’Espanya ens robava, hem estat dibuixats com a personatges desagraïts, ridículs, que fan l’estupidesa de treballar en lloc de viure la vida, éssers inexplicables, al·lucinants, laboriosos, mai considerats bons espanyols precisament per la nostra relació amb el calé. Fixeu-vos per exemple en Madrid, una ciutat plena de vida i d’hedonisme, de gust per la despesa, i compareu-la amb Barcelona, tan mortalment avorrida, tan estalviadora, plena de gent que treballa perquè no té res millor a fer. Ni en el temps del franquisme, aleshores puntuals i silents pagadors d’Espanya, tampoc no van aconseguir trobar-nos cap mena de gràcia, cap valor més enllà del calé els fills de la Grande y Libre. I és que tenim tan poc encant, tenim una cultura tan provinciana, tan poc esplèndida, tenim una visió de la vida tan essencialment equivocada, que ni durant el període de la unitat de destí en l’universal vam saber-nos convertir en bons espanyols. Aquesta és la raó per la qual ara els fills i els hereus del règim del general Franco ens qualifiquen de nazis. Per la mateixa raó que abans vam ser jueus.

¿Quant de temps podria sostenir-se Espanya sense els cabals, els cèntims, el numerari, la bossa, els doblers, els pistrincs, els pempis, el calé que aporta cada dia Catalunya? 

Pel calé es resoldrà, en definitiva, aquesta guerra incruenta que no deixa de ser, efectivament, una guerra d’independència. La clau de tot és el calé. Jordi Pujol, esdevingut la seva pròpia paròdia, esdevingut la caricatura vivent del català obsessionat pel calé, indica potser que aquest és el punt feble de l’independentisme. Això pensa, en tot cas, Mariano Rajoy i per això la seva nova estratègia és la destrucció econòmica dels polítics independentistes i potser de la militància independentista. Hem admès que volem una independència mai vista, idealista, sense ni un sol mort, sense trencar ni un sol vidre. ¿Però la podrem aconseguir sense desprendre calé, sense posar en risc el nostre peculi? Peculiar com és, Alejo Vidal-Quadras va assegurar ahir a la ràdio que l’enfrontament amb l’estat durarà com a màxim tres dies si el ministre Cristóbal Montoro talla el subministrament de calé al govern de la Generalitat. Atesa la tendència dels catalans d’avui i d’aquí a l’heroisme suïcida és una possibilitat que no es pot descartar. Però, ¿i si donem la volta a l’argument? ¿Quant de temps podria sostenir-se Espanya sense els cabals, els cèntims, el numerari, la bossa, els doblers, els pistrincs, els pempis, el calé que aporta cada dia Catalunya? Ja que busquem una independència sense traumes ¿podem de fer un tancament de caixes com a única i definitiva mesura de força contra l’Estat? Només amb manifestacions no sé jo... I el calé, el calé, és tan autèntic, tan convincent.

Jordi Galves
Una nit en l’òpera Espanya en quarantena Jordi Galves