¿A Madrid què celebren exactament? El proper dijous, 15 de juny, farà quaranta anys, una quarantena d’anys, de les primeres eleccions democràtiques després de gairebé una altra quarantena, la del franquisme. En ocasió d’aquesta efemèride s’estan produint tota mena de recordatoris als mitjans de comunicació que ignoren premeditadament —i amb arrogància— que falten motius objectius per a la celebració. Els descendents del franquisme, passat tot aquest llarg temps, continuen comandant la nau de l’Estat, com Alberto Ruiz Gallardón, gendre de ministre franquista, i com tot el PP, en general més que generalíssim. El principal diari del règim actual, El País, continua en mans de Juan Luis Cebrián, fill de Vicente Cebrián, director d’Arriba i, més tard, secretari general de la Premsa del Moviment. En canvi, i com a contrast feridor, les Espanyes excloses del règim de Francisco Franco continuen fora del consens polític espanyol com ho estaven aleshores, fa quaranta anys. El general que va guanyar la Guerra Civil continua enterrat al seu grandiós mausoleu catòlic com a monument, com a recordatori que ens vigila. I ni l’Espanya que Podemos representa ni la que es correspon amb l’independentisme català, basc ni gallec poden sentir-se pertanyents a un Estat que durant quatre dècades ha fet tot el possible per destruir-nos per la força dels fets consumats i de fets pseudodemocràtics. El famós acord que, en teoria, representava la Constitució Espanyola de 1978 va ser un pacte de mínims, tutelat per l’exèrcit que havia guanyat la Guerra Civil i que, passats els quaranta anys, continua essent satisfactori, molt vàlid, per als representants de la dreta espanyola i del PSOE (cada vegada més similars entre ells) però per a ningú més. Si tenim en compte que durant aquests quaranta anys aquesta dreta espanyola i aquest PSOE han estat els únics que han governat l’Estat, que s’han constituït com uns nous partits dinàstics que han establert un sistema de torns vuitcentista, a la manera de Cánovas del Castillo i de Sagasta, intercanviables i indistints, el fracàs del constitucionalisme espanyol no pot ser mai responsabilitat dels que han estat marginats de l’Espanya oficial. En tot cas és una ruïna de la convivència espanyola imputable només als seus autèntics rectors i gestors. No és versemblant ni tampoc lleial amb les minories que aquells que, legítimament, no se senten integrats en un Estat que no vol administrar la riquesa de manera prou més equitativa ni té tampoc la intenció de tractar de manera igualitària els països espanyols —que no pertanyen a la matriu castellana més que majoritària— que, a sobre, puguin ser titllats de responsables o culpabilitzats per ser el que són: una altra Espanya. O una ex Espanya.

¿Què passa, quaranta anys després, amb els que volem que la riquesa d’Espanya sigui millor redistribuïda entre tots els espanyols, què passa amb les minories que volem marxar d’Espanya?

A diferència del panorama polític de 1977, l’independentisme català és una autèntica novetat, una autèntica revolució perquè, de manera molt majoritària, és una sortida plausible, realista, al laberint espanyol, de vegades democràtic en les formes i sempre totalitari en els continguts. Per descomptat que, abans, per canviar de govern, es mataven i ara es fa amb unes eleccions incruentes. En això s’ha fet un progrés evident. Però ¿és això només una democràcia? ¿Què passa, quaranta anys després, amb els que volem que la riquesa d’Espanya sigui millor redistribuïda entre tots els espanyols, què passa amb les minories que volem marxar d’Espanya? La democràcia espanyola ha estat un èxit segons una part majoritària dels espanyols, els que se senten representats pel PP i pel PSOE. Però ¿i els elogis dels altres, dels que no són els interessats, on són, en aquest aniversari de les primeres eleccions? Unes eleccions en què van poder participar tots els partits de l’Estat excepte ERC, recordem-ho també. ¿Espanya mor d’èxit o de ceguera? L’arrogància és probablement el mal nacional espanyol, ens ho recorda el nostre himne nacional quan fa referència a “aquesta gent, tan ufana i tan superba”. No ens vam conèixer ahir.

Jordi Galves
Una nit en l'òpera Espanyolades Jordi Galves