La declaració de Mariano Rajoy davant la justícia, els gestos, les ganyotes, les carasses, l’expressió corporal en general, m’han fet sospitar de cop i volta. És ben notori que el president del govern espanyol no tenia ni les més mínimes ganes de comparèixer com a testimoni, que havia intentat sense èxit fer prevaler un dret de privilegi com a cap de l’executiu per no anar a judici. ¿I si en realitat no hi hagués anat? ¿I si, de fet la persona que es va presentar fos un doble, un doble ensinistrat per substituir el president Rajoy? Mirem bé la foto perquè podria ser que no fos Rajoy. No sé per què sempre s’ha parlat tant dels dobles de Franco i de Hitler, dels dobles de Fidel Castro i no es pensa mai en la possibilitat que un home tan descansat com Rajoy, un home tan ocupat com Rajoy, no hagués buscat un substitut per substituir-lo quan calgués. L’aspecte extern d’aquest individu que es fa dir Rajoy és molt semblant al que exhibeix el president del govern espanyol, però ¿i els gestos? Sembla que se’n foti, que mentalment no vulgui continuar amb la comèdia, amb la representació. Que el traeixi un subconscient insubordinat. S’infla les galtes com si anés a inflar un globus, immediatament després de la primera pregunta. Encabat treu la llengua, fa un llengot, arruga les celles com dient, què carai pregunta aquest sòmines quan és qüestionat directament pel finançament il·legal del Partit Popular. Boqueja imitant un peixet. Fa ballar els dits. Assenyala a l’aire per semblar més convincent. Sembla que no domina totalment la posició del cos. Li diu a l’advocat: “No parece un razonamiento muy brillante”, amb un gest de menyspreu, de superioritat que sí que em sembla propi del president del govern espanyol —és sabut que Rajoy es fa passar per cordial però, de fet, menysprea la humanitat i es creu el més espavilat de tots, el més sagaç— però també podia ser que fos un gest après. Fa petits bots a la cadira amunt i avall, amunt i avall, intranquil. Estira els trets del rostre i els comprimeix. Fa rialletes. “No sé si ha confundido de testigo, señor letrado”, diu de manera campanuda que és un xic com si digués “¿sabe usted con quién está hablando?”. L’advocat l’acusa d’impertinent. S’enfronten. ¿Qui va pagar el viatge de Rajoy a les Canàries després de perdre les eleccions? “Mi partido, hasta donde yo sé”. “¿Y hasta dónde sabe usted?” replica l’advocat mentre l’acusa de donar una resposta gallega. “La contestación tiene que ser gallega porque no la podría hacer riojana.” Dit d’altra manera, que se’n riu del tribunal perquè està en el seu ADN, perquè és el president del Govern. Perquè ¿contestar el que convé sense comprometre’s a res és la seva manera de convèncer-nos que Rajoy i el PP estan lluitant contra la corrupció? La gestió política de l’economia del partit no pertanyia al màxim dirigent polític, és a dir, a Mariano Rajoy? Com un crucificat obre els braços clamant la seva innocència. Com que realment em temo que aquest senyor és un doble, s’assembla més a Gestas que a Dimas, més al mal lladre que al bo. Perquè convèncer, jo crec que la declaració del president no va convèncer ningú. Més aviat va irritar la seva arrogància olímpica, la seva manca de moderació, la seva impunitat.