Que ve la independència, us diré per què. Que el que ha de separar l’home no t’ho lligui un altre home. Que no et vesteixin el que vols despullar, que no et repintin el que vols despintar i que no et reiterin enfadosament el que vols canviar. Aquest és el conflicte viscut ahir i avui al Parlament. I no, no, els independentistes no som prou nombrosos per separar-nos d’Espanya per aclamació però tampoc no som prou insignificants per no donar-li una oportunitat històrica a la secessió. Una oportunitat a la dignitat, a la legitimitat de la civilitzada opció del divorci que mai no s’ha pogut dur a la pràctica de manera pacífica. Mentre que la contribució a l’Espanya Gran, a la construcció nacional d’Espanya ha estat històricament la principal aportació dels catalans i del catalanisme polític durant els segles XIX i XX, d’Antoni de Capmany a Jordi Pujol, l’opció contrària, la independentista, la legislació espanyola vigent la prohibeix. Aleshores, com es pot demanar a tota una nació com la catalana que no es deslligui d’Espanya si les lleis espanyoles només conceben l’Estat com una gàbia o com una amenaça? Com es pot dir que el poble català vota legítimament quan fa costat a l’espanyolisme si, segons Espanya, és il·legal votar el contrari? Com pot el poble català ser alhora part del poble espanyol si l’Estat se situa obertament en contra dels seus súbdits catalans, en contra dels seus súbdits colonials? Una colònia és aquell territori els administradors de la qual, els propietaris de la qual, n’ignoren la llengua autòctona i la cultura. La ignoren i volen continuar ignorant-la. Per això som una colònia encara que no duem aquest nom.

Els grups de l’oposició espanyolista han continuat obstruint durant tot el dia i fins a la matinada les iniciatives de la majoria independentista a la Casa del Parlament. De fet fan el mateix que fa l’Estat espanyol: només accepta que votis quan votes el que ells volen. Els partidaris del immobilisme intenten neutralitzar, intenten esborrar el poder democràtic que té la meitat més un. Ciutadans, el PSC, CSQEP i el PP no només neguen la legitimitat del procés cap a la independència, no només neguen la legitimitat del referèndum, també pensen que la majoria parlamentària no és legítima si el que vol és destruir Espanya. Si es pot votar a favor de la monarquia però no en contra, ¿quin valor té el vot afirmatiu?. Així, l’Estat espanyol no només és anterior a la democràcia, també és un valor més important per als defensors del règim actual. La democràcia només esdevé útil si serveix per establir una adhesió al projecte nacional castellanista d’Espanya. En això el diputat Joan Coscubiela ha estat clar, nítid i pedagògic en recordar a la Cambra catalana que la majoria no té dret a imposar qualsevol cosa a la minoria. Que la majoria no pot trencar el marc polític. De fet, és la minoria, la minoria del PP qui està trencant el marc polític de 1978, el pacte constitucional que s’ha incomplert. Més enllà de les boniques teories, la democràcia espanyola només serveix per legitimar l’Estat espanyol, immòbil i incapaç d’evolucionar políticament des de la guerra de Cuba. Són els partidaris de l’Estat espanyol, els de l’Espanya dels GAL i de la persecució política de Jorge Fernández Díaz qui denuncien la manca de garanties democràtiques i els errors de l’independentisme català. L’únic moviment polític de l’Estat espanyol que suposa una clara innovació i una notable revolució democràtica. Miquel Iceta, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas, destacadament, van escenificar al Parlament fins a quin punt viuen en un món irreal de privilegis i de travetes. De consignes que repeteixen sense cap esperit crític. Miquel Iceta fent primer un acudit groller sobre “la porta del darrere”, perquè això forma part dels seus interessos personals, i queixant-se després de no haver tingut prou temps per parlar. Xavier Garcia Albiol proferint tota mena d’amenaces que no pot complir i donant lliçons d’història que no està en condicions de donar. I Arrimadas parlant obertament de “vergüenza torera” precisament davant d’una cambra que ha prohibit les corrides de toros.

José Manuel Lara el vell, fundador de Planeta, explicava en una ocasió com, cap al final de la seva vida, havia decidit de fer-se demòcrata. Capità de la Legió durant la Guerra Civil, el patriarca de l’imperi editorial, en fer-se gran, de mica en mica es va anar estovant, endolcint, i va anar esmenant les seves formes, tot i que després d’un robatori sempre duia una pistola a sobre. Lara, esdevingut un nou demòcrata,  un dia va decidir sotmetre a votació durant una reunió familiar una oferta de l’editorial Hachette que li acabava d’arribar. La gran firma francesa volia comprar Planeta i convençut que tothom rebutjaria aquella petició, per a ell tan absurda, la va sotmetre a votació. Els vots favorables a la venda es van mostrar inapel·lablement majoritaris. Va ser aleshores quan va dipositar dolçament la pistola damunt la taula tot dient que allò era un cop d’Estat, que s’havia acabat aquella democràcia imperfecta que pretenia fer el que li donava la gana sense comptar amb ell. Al capdavall l’editorial era seva i no se’n pensava desprendre de cap de les maneres, amb democràcia o sense.

Jordi Galves
Ve la independència (1) Primer va ser la comèdia Jordi Galves
Jordi Galves
Ve la independència (3) Revolució o contenció catalana Jordi Galves