No parlaré del judici del 9-N. Se n'està parlant prou i no sempre amb prou coneixement de causa. D’aquesta desvergonya, d’intoxicació i de pells fines sí que m’agradaria apuntar unes poques idees.

Tothom pot parlar del que vulgui. Només faltaria. I pot parlar com vulgui. Només faltaria. Fins i tot pot parlar del que sap. La pregunta és com es pot parlar d’un judici, de les seves entranyes processals, dels delictes en joc, de l’estratègia de l’acusació i de la defensa o del comportament del tribunal sense saber ni un borrall de dret processal, de dret penal, de dret constitucional i administratiu..., ni haver estudiat la dinàmica d’un judici oral, per exemple. No demano per als especialistes la facultat exclusiva de parlar d’aspectes tècnics, en algun cas, molt sucosos. No crec en els compartiments estancs, sinó en el lliure mercat. Però aquesta tirada cap al lliure mercat s’esquerda quan veig que el mercat -el de la informació també és un mercat- accepta no només bou com a bèstia grossa, sinó papallona com a fauna abissal.

El cas no és només debatre sobre conceptes, sinó sobre conceptes sòlids, verificables intersubjectivament, tant si s'hi està d’acord com si no. Si no es fa així, seria més correcte etiquetar els opinadors no només de totòlegs, sinó de mags: les seves propostes, fruit de la voluntarietat més libèrrima, són pura màgia. Deixo aquí l’exemple de com s’ha opinat, des de la més gran de les desvergonyes (la manca d’un mínim vernís de coneixement sobre la matèria ho és) sobre el 9-N, però també de com s’ha dut a terme sobre les clàusules sòl, sobre el 3% o l’article 155 de la Constitució. Allà, però també aquí.

La intoxicació respecte al 9-N la tenim en aquestes dues imatges. La portada de La Razón de dimarts passat:

Parla per si mateixa. Genera més afecció a la causa de l’independentisme i lesiona greument la independència judicial. Qui vol intoxicar pateix ell mateix una sobredosi del seu verí. Per ser dolent, però amb èxit, cal ser mitjanament intel·ligent. I no sempre estem a l’alçada.

El pla de TVE 1, amb la pantalla dividida entre una imatge del Palau de Justícia de Barcelona i l’escorcoll de dies abans pel cas del 3% és un altre intent manipulador per deformar la realitat i intentar fer veure que Mas, Ortega i Rigau són jutjats per corrupció. Manipulació que té gràcia venint d'un mitjà públic reiteradament col·locat al marge de les regles de l’objectivitat i del respecte a la llei i als drets fonamentals que imposa el seu estatut.

​

El seguici ciutadà de dilluns passat, integrat per desenes de milers de catalans que volien mostrar la seva solidaritat amb els tres encausats pel 9-N, va caure malament, com era previsible. Les manifestacions de l'ampli ventall de polítics governamentals (no oblidem el tripartit de facto que governa a Madrid) i d’alguns joves cadells, que volen donar queixalades amb dents de llet, van fregar el grotesc. Poca cosa diferent era el que se'n podia esperar.

El que va sobtar va ser la reacció massa emocional i poc jurídica d’algunes associacions judicials i de fiscals com l’Associació Profesional de la Magistratura, l'Associació Judicial Francisco de Vitoria, el Foro Judicial Independiente i l’Associació Progressista de Fiscals (veure @UPFiscales del passat 6 de febrer). Es va interpretar, d’una banda, que el seguici a favor dels encausats era una pressió contra el tribunal.

Primer de tot, no em sembla que fos pressió el que volguessin els manifestants ni que els magistrats s'hi sentissin pressionats. El Poder Judicial és un poder de l’Estat –per cert, l’únic que mereix aquest nom a la Constitució- i com a poder és susceptible de crítica. Crítica que es pot expressar de moltes maneres. I com sosté, recordem, el Tribunal Constitucional, el dret de manifestació és el vehicle idoni perquè en l’espai públic s'exterioritzi l'opinió ciutadana, que no queda circumscrita a les institucions.

Ara bé, si el que es vol mentre hi ha judicis –quins?- és que hagi la llei de silenci, s’ha de recordar que és una pretensió gens democràtica. La celebració d’un judici, en un Estat de democràtic de Dret, no és causa per suspendre cap dret del ciutadà. La societat contemporània és oberta, plural, polièdrica i conflictiva; res escapa al seu escrutini. És més: aquesta energia és el seu motor. Apaivagar-ho, posar-hi sordina, recorda la lamentable pau dels cementiris

En segon lloc, algunes expressions d’aquests membres del Poder Judicial combaten que el públic consideri que el procés judicial és per haver posat les urnes. Que un dubitatiu Ministeri Fiscal (ara no, ara sí) cregui que els delictes en joc siguin la prevaricació administrativa i la desobediència, no determina com ha de anomenar la ciutadania aquest procediment judicial. Aquest renyar no l'admetríem al metge quan anem a veure'l per un mal de cap, si ens digués que ell només tracta cefalees.

Així doncs deixem de parlar del que no sabem, així no intoxicarem i deixarem que la vida social flueixi. Un altre dia, al final, parlarem del 9-N.