Et lleves un dimecres qualsevol (posem avui?), i comences a mirar noticies. I, per començar, en veus una a El Mundo que diu: “El Tribunal de Comptes (organisme depenent del Ministeri d'Economia) considera que la venda de les caixes intervingudes van fer-la sense cap criteri ni cap comptabilitat que assegurés la utilització més eficient dels recursos públics. El Fons de Reestructuració Bancària (FROB) va concedir més ajuts dels previstos formalment, va gastar diners innecessàriament, va encarregar informes inútils, podria haver aconseguit més ingressos amb les privatitzacions, va fer operacions condemnades al fracàs i no va actuar amb prou transparència”. I llavors t'agafa una alegria més que descriptible. Perquè, com m’agrada a mi pel matí (ben d'hora, ben d'hora) l'olor de napalm, la sensació que m'estan prenent el pèl i que una colla de frívols incompetents estan llençant els meus diners.
I, aprofitant el iogurtet de mig matí, aprofites per mirar-te una miqueta més de notícia i encara et poses de més bon humor perquè aquesta “gestió” (per anomenar-la d'alguna manera) ha tingut com a resultat que, de moment, hem dedicat a la broma aquesta del rescat de les caixes 122.122 milions d'euros (fins i tot la xifra sembla pensada per fer riure). I d'aquests milions, el Tribunal de Comptes ja en dóna per perduts 60.718. La resta, depèn de com vagin les vendes de les entitats que falten per col·locar.
I mentre fas baixar el iogurtet amb el suc de 43 llimones, fas memòria i recordes com l'any 2012, el llavors ministre d'Economia Luís de Guindos, deia sobre el rescat bancari: “Aquí no hi haurà cost pels contribuents”. I recordes com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría deia que “el rescat no costarà ni un euro als ciutadans”.
Per cert, qui llavors era ministre d'Economia, ara encara ho és. I la vicepresidenta també.
El suc de llimona el remenes escoltant com el ministre de Justícia, Rafael Catalá, diu que “els bancs no disposen de mitjans materials ni gent suficient per gestionar les devolucions de les clàusules sòl en tres mesos” i que, per tant, tinguin paciència per recuperar el que és seu i que els han estat cobrat il·legalment. I mentre ho engoleixes sense respirar penses: “mira, igual que els clients, que de vegades no disposen de prou mitjans econòmics per gestionar les devolucions de crèdits o el pagament de factures i també els ofereixen mesos i mesos per poder pagar. O més”.
I pim-pam, ja ets a mig matí. I el bon humor no para d'augmentar.
I encara t'hi ajuda més llegir que durant aquest 2017, entre tots els consumidors de gas pagarem a les nostres factures prop de 96 milions i mig d'euros per afrontar la indemnització del projecte Castor. Ja sap, aquell forat sota terra situat front les costes d'Alcanar on hi feien unes proves per usar-lo de magatzem de gas i que després de provocar infinitat de terratrèmols no reconeguts van haver de deixar-ho estar perquè no van tenir més remei. Obligats per la realitat, naturalment. I van aturar la nova versió de la pel·lícula “Terremoto”. Doncs res, que si allò els hagués sortit bé, les empreses encarregades de la gestió haurien cobrat i, com que no els va sortir bé, també cobren. Pagant nosaltres, que passàvem per allà. Capitalisme creatiu, en diuen.
I llavors arriba l'hora de dinar. I penses: “Què més em menjaré avui?”. I, novament, se t'apareix el Tribunal de Cuentas. En aquest cas perquè ha decidit no fiscalitzar els diners que rep l'Església Cristiana Catòlica espanyola via IRPF (allò de la creueta a la declaració de la Renda). O sigui, cobren 250 milions d'euros de l'Estat i no han de donar explicacions de com se'ls gasten. Gloriós!!!
I, de postres, perquè et baixi tota la cosa, veus que el rector de la Universitat pública Rey Juan Carlos, Fernando Suárez, famós per haver copiat part de la seva tesi doctoral i haver plagiat fins a 10 de les seves publicacions i encara més famós per no haver dimitit, va gastar-se 7 milions d'euros en un palauet al barri de Salamanca de Madrid per “projectar la seva imatge externa” (la de la universitat). I resulta que la imatge del palauet ara mateix és que el grup neonazi Hogar Social Madrid va okupar-lo 10 dies després de la compra i no ha rebut cap comunicació de la universitat per abandonar-lo.
I arriba el berenar. Moment molt adequat per assabentar-te que la Junta de Castilla y León va gastar-se 93 milions d'euros en una cosa anomenada “Ciudad del Medio Ambiente”. Un invent molt bonic consistent en la construcció de 800 habitatges de luxe en sòl no urbanitzable i especialment protegit. I, no només això, sinó que va construir-hi uns edificis que, segons una sentència, ara hauran de ser enderrocats. Si ho fan, el cost és de 29 milions d'euros. I, si després, un cop aterrats, continuen amb el projecte, caldrà injectar-hi 20 milions i mig als 93 ja gastats. Més els 29.
I, com que som al gener, fa fred i encara es fa de nit abans de les sis de la tarda, decideixes que ja tens prou alegria per avui i que ni val la pena sumar el total d'això del Medio Ambiente, ni llegir més notícies i que el millor que pots fer és convertir-te tu mateix (o tu mateixa) en un bitxo-bola, passar del Barça-At de Bilbao (no fos cas), ficar-te al llit sense sopar i demà serà un altre dia. Un dia que esperem que no sigui pitjor que avui. Cosa difícil, però veient el panorama, no impossible.