Sisplau, no em digui que es sorprèn que jo vagi a passar alguns dies de l’estiu a Puigcerdà? Però, a veure una cosa, vostè no sap que sóc mig catalana? Vostè no sap que jo sóc neboda-néta de Jaime Gil de Biedma? Sí, a veure, li explico. El pare del poeta, Luis Gil de Biedma y Becerril es va casar en primeres núpcies amb la mare d’en Jaime i en segones amb la meva àvia per part de mare. Per tant, ma mare i ell eren germanastres.

Vostè no sap que, tal i com vaig dir el març del 2015 a 13TV: “Al menys un quart de la meva sang és catalana pura. La meva àvia es diu Borrell i els meus millors amics són catalans”. Per tant, catalana! I va ser aquesta catalanitat la que al seu dia em va fer proposar la creació a Madrid d’una escola Josep Tarradellas pels pares que volguessin educar els seus fills en català. 

Però, a part d’això, és que fa anys que a Puigcerdà m’ho passo hiper bé. Com va publicar un mitjà digital de Madrit (concepte), “la ciutat és el centre neuràlgic de l’aristocràtica comarca de la Cerdanya”. I jo, que sóc esposa del comte de Murillo i Gran d’Espanya i tinc el títol de Dama Comandant de l’Imperi Britànic, distinció concedida per la reina Isabel II del Regne Unit, doncs cap a Puigcerdà hi falta aristocràcia.

Allà estic molt relaxada jugant a golf al club Sant Marc, on el 2007 hi vaig guanyar un campionat, o al Real Club de Golf de Cerdanya. I em quedo bocabadada amb els esquirols que hi habiten tot l’any. Allà comparteixo el meu estilós putt amb els Fabregat, el Raventós, els Tusquets, els Daurella, els Güell, els Gòdia...

Però és que, a més, admiro Puigcerdà. El 2008, quan era presidenta de la Comunidad de Madrid, hi vaig enviar tres consellers i 22 alcaldes perquè coneguessin el model Cerdanya i l’apliquessin a la Vall de Lozoya, a la Sierra de Madrid. Vol més proves?

Però la meva part noble no em fa perdre de vista que sóc funcionaria des de l’any 1976 i que tinc càrrecs polítics des del 1979. I, com que encara conservo la plaça, quan vaig fer una de les meves clàssiques dimissions, aquelles que acaben en no res, en aquest cas la del 2012, vaig recuperar el lloc de tècnic d’informació i turisme... 36 anys després!!! Ooolé el meu neoliberalisme i la meva defensa del privat!!! Dimiteixo i, en comptes de dir: “mirin, renuncio a la meva plaça, perquè potser no cal”, doncs no, au, a corre-cuita a recuperar la cadira pública.

Parlant de les meves dimissions, recordi que sempre són per abandonar la política per sempre. Sí, és cert que després sempre continuo tenint algun càrrec del que dimiteixo després per abandonar per sempre la política, fins que torno a dimitir però conservo algun càrrec polític fins que dimiteixo per abandonar la política... i així, fins l’infinit i molt més enllà. Però algun dia llunyà serà de veritat, no pateixi.

Quan no vaig dimitir, al contrari, va ser el 10 de juny del 2003. A les eleccions autonòmiques a la Comunidad de Madrid jo vaig obtenir 55 diputats, el PSOE 47 i IU 9. L’esquerra sumava majoria absoluta amb 56 diputats, un més que jo. Però, dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, al moment de la votació es van absentar i jo vaig convertir-me en presidenta. Per què es van absentar? Màgia. Una màgia que mai se sabrà qui la va fer possible. Perquè, esclar, dos diputats no desapareixen sols sinó que hi ha d’haver un mag que faci el truc. Va ser la màgia que va fer possible el nou Madrid del creixement desaforat, la bombolla, l’especulació, la corrupció, les privatitzacions pels amics i la megalomania aznarista que pretenia crear una mega ciutat que havia de ser la capital de l’Espanya Una, Grande y Libre i del sud d’Europa. Però aquell model va esclatar i encara ara hi ha zones de Madrid amb parades de metro al mig del no res.

El que no ha fracassat en tots aquests anys ha estat la meva permanent, insistent i tossuda tocada de nassos a Rajoy. Crec que més d’una nit ha somniat amb mi. Sóc la persona que més l’ha emprenyat però, noi, és de pedra picada. Ni tota la força de la “lideresa” ha pogut amb ell. Hi ha dies que penso que és de suro, perquè sempre flota. Això sí, en habilitat per evitar que ens esquitxi la corrupció, som cosins germans. Ell ha escapat del “Luís sé fuerte” i del “Luís, hacemos lo que podemos” i a mi no m’han afectat ni l’esmentat “tamayazo”, ni estranys finançaments de les meves campanyes on estan involucrades empreses de la trama Gürtel, ni el presumpte finançament il·legal del PP de Madrid presidit per mi, ni el cas Púnica, ni l’espionatge organitzat per un alt càrrec de confiança meu, ni Ignacio González i el seu àtic misteriós a Estepona, ni les adjudicacions estranyes del Canal de Isabel II a Telefònica, ni la relació de gent del departament d’Economia de la Comunidad amb les targetes black de Cajamadrid, ni els comptes a Suïssa del meu conseller de Presidència, ni el finançament amb diner públic de mitjans de comunicació “amics” a qui també es van repartir llicències de TDT... i un llarg etcètera. Res. Jo, immaculada. Jo, com una patena.

Deuen ser els aires d’aquesta Cerdanya, per on l’any passat encara s’hi passejava Jordi Pujol Ferrusola amb el seu famós Lamborghini Diablo. Coses de tenir una casa a Bolvir (ell) i de tenir uns amics amb una casa a Bolvir (jo), que la coincidència demostra que, en circumstàncies semblants, és molt convenient estar sempre al cantó bo i evitar estar al cantó equivocat.