No en sabem. Ni en sabrem mai. Som així. I no tenim remei.

Fem la licitació per comprar unes urnes i, naturalment, es querellen contra nosaltres. Per prevaricació. Esclar, aquesta mania tan terrible de voler urnes! Encara no hem entès que votar és un cop d'estat? I encara no sabem que la sobirania nacional resideix en el Tribunal Constitucional, que revoca decisions aprovades per parlaments i ratificades per pobles en referèndums estatutaris? Va, què? Ho confessem ja d'una santa vegada? Confessem que volem urnes perquè som uns feixistes? Expliquem la veritat definitivament, o continuem dissimulant?

I miri que no ens costaria gens fer com la gent sensata i d'ordre. Vostè imagini's que en comptes de comprar les putes urnes del dimoni ens dediquéssim a coses decents i honrades. No sé, estic pensant per exemple en construir un magatzem subterrani de gas davant d'Alcanar. Sí, allò que el ministre d'Energia, Turisme i Agenda Digital, Álvaro Nadal, va dir que era “un projecte faraònic que no era necessari”. Si ho féssim, capti vostè la diferència de la cosa: en comptes de rebre una querella, rebríem 1.350 milions d'euros d'indemnització que pagarien aquests desgraciadets anomenats ciutadans de carrer a la seva patètica factura del gas. I ho pagaríem encantats, juntament amb els 15,7 milions anuals que val mantenir la cosa aquella hibernada.

O, no sé, se m'acudeix que en comptes de comprar urnes, podríem muntar bonics i simpàtics bancs com els que van estar a punt d’anar-se’n a can Pistraus per culpa d'una gestió que fins i tot ofendria a el Dioni. Bancs que, entre tots i perquè som bellíssimes persones, vam ajudar amb 77 mil milions d'euros, dels quals en perdrem 60.600, el 80% del total. Bancs que vam rescatar amb la garantia del ministre Luis de Guindos: "Me gustaría especificarlo muy claramente, aquí no hay un coste para los contribuyentes españoles”. Bancs i rescat sobre els quals encara ara escoltem l'argument aquell que “si no s'hagués fet, estaríeu plorant pels vostres miserables estalvis”. O sigui, encara gràcies que només paguem mil cinc-cents milions d'euros per súbdit del Regne d'Espanya, però conservem els estalvis. Hem estat de sort. Que bé!

I és que ens perd el nostre olfacte per anar a parar sempre a la derrota. Som uns perdedors. No sabem identificar el cavall guanyador i sempre acabem corrent muntats al damunt de l'ase coix que va enrere. Reconeguem-ho, no en sabem més. Som experts a fer el préssec i per això la divina providència ens castiga amb querelles diverses. No ens mereixem cap altra cosa.

Ah, per cert, i a veure si tenim sort i abans de la pròxima querella per prevaricació encara podem pagar (gustosament) uns quants milions d'euros esterlins d'indemnització a algú que munti... no sé... què us sembla un banc a la plataforma Castor? Trobo que seria molt entranyable, no? I baratet.