L'ambició. L'exercici absolut del poder. El comandament a costa de tota mena de transgressió, inclòs l'assassinat dels adversaris. Tan clàssic i tan actual. És a Macbeth i és a la nostra política. Pedro Sánchez contra Susana Díaz; Pablo Iglesias contra Iñigo Errejón i Soraya Sáenz de Santamaría contra qui es posi al davant de la seva pretensió desmesurada. Tant és que es digui Cospedal, Casado, Maroto, Levy, Feijoo, Alonso o Soria... I si pel camí s'hi creua l'últim gasetiller de l'últim digital que es posi a tremolar.

La pugna pel lideratge no és només cosa de socialistes o podemistes, si bé això d'ells ha fet córrer rius de tinta i allò dels altres per a alguna o altra línia amagada aquí i allà. És el que té el comandament, que en aquest cas va acompanyat del BOE, dels pressupostos generals de l'Estat, del CNI i del repartiment publicitari... Tot serveix per silenciar fins que tot esclata. I al PP ja ha esclatat. La caiguda de José Manuel Soria ha posat al descobert una lluita pel poder popular en la qual la vicepresidenta del govern vol el camí lliure d'obstacles.

Els qui van precipitar la sortida de Soria -obligada, d'altra banda- sabien prou bé on apuntaven: Al cap de Mariano Rajoy

Amb o sense societats deslocalitzades a Panamà, diuen a Génova que el ja exministre d'Indústria sempre va ser un enemic a batre i que els seus contraris han fet ús de dossiers per treure-se'l del mig. No tant perquè el seu nom aparegués alguna vegada en les travesses de la successió, sinó per la seva proximitat al president del govern espanyol. Els qui van precipitar la seva sortida -obligada, d'altra banda- sabien prou bé on apuntaven: Al cap de Mariano Rajoy.

Alguna vegada s'ha sentit destacar en públic al president en funcions, entre els seus errors, dels últims quatre anys, “no haver estat més simpàtic”, però mai el fet d'haver-se envoltat d'una corrua de deslleials que treballen per a la projecció personal com ha estat el cas de la seva número dos al govern. “Que no ho digui no vol dir pas que no ho pensi”, apunta un dels joves vicesecretaris als quals Santamaría menysté des de la seva talaia de la Moncloa.

Rajoy espera plàcid el moment per a la caiguda de Soraya, que arribarà com abans van caure altres torres que van acumular un poder idèntic i ambicions semblants

Des que va esclatar el cas Bárcenas, Rajoy és conscient de qui va posar la cara perquè la hi partissin al costat de la seva pròpia i qui es va enfundar en el vestit institucional com si mai no hagués lluït la gavina a la solapa. Expliquen als cercles del PP que des d'aleshores la mirada del president sobre la seva número dos, que un dia teixeix complicitats per a la promoció personal amb grups mediàtics i un altre amb les empreses de l'Ibex, va deixar de ser la mateixa. I que mentre ella, com Macbeth, diu: “Endavant, enganyem tothom fingint la innocència i que amagui el rostre hipòcrita el que coneix el fals cor”, Rajoy espera plàcid el moment per a la seva caiguda, que arribarà com abans van caure altres torres que van acumular un poder idèntic i ambicions semblants.

Recordi's el que va ser i el que és avui Esperanza Aguirre o, per citar un exemple de l'altre bàndol, el poder que va acumular en l'últim govern socialista Teresa Fernández de la Vega fins que Zapatero li'l va arrabassar de la nit al dia.

De moment, i malgrat el seu sagramental de dijous passat per tal de no afrontar sola la roda de premsa posterior al cessament de Soria, ha perdut la batalla per assumir ella les funcions del ministeri d'Indústria, que Rajoy ha traspassat finalment a Luis de Guindos. Doncs això. Que potser Soraya ja no és tanta Soraya ni els seus tentacles arriben on arribaven.