Amb la victòria de Donald Trump ha quedat enterrada l'eufòria progressista que va impulsar la primera globalització, i probablement el prestigi intocable de bona part del seu sistema de valors. El fet que Trump hagi guanyat contra pronòstic, en un clima d'absoluta hostilitat per part de les elits d'alguns països democràtics, afegeix un element de dramatisme a les contradiccions que ja fa temps que afebleixen Occident.
No és la primera vegada que les lluites pel poder ensorren els països que han forjat els valors de la modernitat en una nit de crisi econòmica i de desorientació política. La Primera i la Segona Guerra Mundial, les guerres napoleòniques, o fins i tot la guerra de Successió o la dels Cent Anys, també van ser fruit de les tensions internes que la idea de llibertat ha provocat en la nostra història.
Fins fa poc, es pressuposava que la Xina hauria de democratitzar-se o morir d'èxit. Ningú no pensava que països com Rússia o l'Iran poguessin plantar cara al liberalisme, a través de règims de caire semiautoritari. No fa gaire, Turquia semblava destinada a convergir amb els valors de la Unió Europea no tan sols de franc, sinó fins i tot a despit dels menyspreus de Brussel·les. Qui es recorda ara d'Ucraïna?
El complex de superioritat moral de les elits progressistes ha esdevingut tan impermeable que de res no ha servit assenyalar que el nombre de potències militars, basades en la democràcia, s'anava reduint. De res no ha servit advertir que el multiculturalisme s'estava convertint en una mena de neocolonialisme d'estar per casa, amb uns efectes desestructuradors que recorden als que Occident ha infringit a altres civilitzacions, amb el pretext de comerciar-hi o d'educar-les.
La victòria de Trump em fa pensar en allò que Joan Maragall responia a Unamuno quan l'escriptor castellà li deia que Catalunya havia de catalanitzar Espanya. L'imperialisme ha de ser un efecte de la vitalitat d'una civilització. Quan els ideals són una fugida endavant més que no pas el reflex del dinamisme d'una societat acaben fent aigües, per més bonics que siguin. Els fracassos dels darrers anys ens recorden que la república de Weimar es va col·lapsar per un excés d'hipocresia idealista, igual que la Catalunya dels anys trenta.
Ara és interessant llegir l'article que Augusto Assía va escriure quan els nazis van pujar al poder. L'aleshores corresponsal de La Vanguardia no va carregar contra Hilter, com la majoria de comentaristes. La seva anàlisi va ser corroborada pel temps i venia a dir que Alemanya necessitava, efectivament, una política nacionalista i socialista. El que lamentava Assía és que l'estultícia dels intel·lectuals i dels líders prestigiosos del país hagués deixat aquesta política en mans de figures cada cop més baixes.
Trump representa la cara fosca i grollera de la democràcia, però això no impedeix que la seva victòria contra la força del sistema no sigui una expressió de la vitalitat dels valors occidentals. Que aparegui un Trump és el mínim que li pot passar a un país lliure, quan les elits abusen del sentiment de culpa de la gent i s'instal·len en el menyspreu cínic i condescendent dels electors. I qui diu Trump, diu el Brèxit, o el procés dels somriures socialistes que intenta asfixiar l'independentisme català.
Com ja he explicat en algun llibre, la democràcia ha arribat a una cruïlla. Davant la pèrdua de posicions que Occident pateix al món, les elits han intentat mantenir el marge de maniobra banalitzant la democràcia i criminalitzant els sectors més despenjats de la globalització. El liberalisme ha impulsat agendes geopolítiques de caire imperialista amb el pretext d'un benestar i d'un igualitarisme de pel·lícula de Hollywood. Però tot i així es va veient que, sense un salt qualitatiu que empoderi l'individu, la democràcia no serà capaç de resistir la influència dels règims autoritaris emergents.
Darrere del masclisme, el nacionalisme i la resta d'espantalls retòrics que s'han emprat per combatre Trump, no hi ha només una guerra cultural entre el camp i la ciutat o entre progressistes i conservadors. També hi ha molts anys d'hipocresia i de vestir mones de seda. Els tuitaires que diuen que la victòria de Trump els ha fet perdre la fe en la democràcia haurien de recordar que el candidat republicà s'ha jugat els seus propis calers i el prestigi de la seva marca comercial en la campanya.
Els sectors que fins ara han devaluat la democràcia jugant amb els diners dels altres segur que intentaran utilitzar Trump de pretext per continuar-la devaluant. Ho faran explotant el mateix alarmisme de sempre. Qualsevol que conegui els Estats Units sap que la figura del president té un poder més simbòlic que efectiu. La prova és que l'últim president que va desafiar el sistema abans de Trump va ser assassinat, i que Obama s'ha trobat limitacions enormes per intentar aplicar els seus discursos.
Obama simbolitzava la superació del segregacionisme nord-americà i del maquiavel·lisme en la política internacional i, en canvi, ha acabat amb un creixement de la violència policial contra els negres i una repuntada de l'autoritarisme a tot el món. Trump ha demostrat que es poden guanyar eleccions prescindint de les opinions dels diaris i dels polítics programats. És més fàcil de criminalitzar perquè simbolitza la victòria dels que parlen clar i no demanen perdó per existir, però també pot ser més inspirador i revolucionari.
Com qualsevol símptoma d'un problema tant pot ser una oportunitat com un perill.