Potser són coses de l'atzar, però en poc temps, des que Ada Colau mana a Barcelona, tot el meu barri s’ha omplert de terrasses i d’establiments de menjar ecològic que es fan els interessants. Quan em trobo sense cafè, baixo a una mena de bar amb botiga que em recorda aquests llibres sobre cuina saludable que es venen a cabassos i que, sovint, es presenten amb títols tan absurds i pretensiosos com Coneix bé la teva caca.

L’altre dia, mentre pagava el cafè, en el fil musical de l’establiment hi sonava Whitesnake, un grup de rock dur liderat per David Coverdale, que va ser vocalista de Deep Purple a mitjans dels anys setanta. La dependenta que em cobrava no passava dels vint anys. Em va sorprendre que es posés a entonar perfectament, amb xiscle inclòs, un tema de 1987 i que no era dels famosos.

—T’agrada Whitesnake? —li vaig preguntar.

—Són la meva banda preferida! —em va respondre, ensenyant-me els ferros de les dents amb un somriure entusiasta.

Tot i que Internet ha diluït les fronteres generacionals, em fa l’efecte que la vida d’Occident comença a prendre un aire massa vintage, de reciclatge envernissat de novetat. Igual que passa amb els discursos dels polítics, en els gustos musicals s’hi detecta el virus d’un estancament profund, sense el qual em costaria d’explicar la força que ha pres la comercialització de l’ecologisme.

En el supermercat on compro el cafè per emportar també hi podria adquirir, a més de fruita i d'hortalisses fresques i menjar saníssim envasat a uns preus exorbitants, pasta de dents d’àloe vera, a més de vuit euros. Vaig tenir la bona idea de preguntar a la jove fan de Whitesnake si l’havia provat mai. Com ja m’imaginava, em va respondre: “No, que me la cobren!”.

En els temps daurats de Whitesnake no et podies rentar les dents amb pasta d’àloe vera, però l’expectativa del ciutadà mitjà, en les democràcies  avançades, era tenir un cotxe i un parell de cases de propietat. El consumisme ha empobrit tant l’esperit dels consumidors, i la mateixa economia, que el capitalisme occidental cada vegada apel·la menys a la il·lusió de viure de la gent i més a la por que tothom sembla tenir d’envellir i de morir-se.

Escurar-se la butxaca per una pasta de dents que et conservi la dentadura més enllà dels cent anys és la darrera il·lusió d’una societat relativista, que ha utilitzat els béns materials per protegir-se de les contradiccions del cor i per marcar distàncies amb l'essència dels valors humans. Per evitar posar a prova el Bé i no tenir problemes, el ciutadà de les democràcies avançades ha anat reduint la seva vida a les anècdotes.

Si la pulsió autoritària agafa força al món és perquè les democràcies s'han empetitit i no oposen resistència en el camp de la transcendència. A Espanya això es veu molt bé: si la democràcia consisteix a viure panxa content i a sumar com més dies millor, guanyarà Madrid. En canvi, si consisteix a defensar una idea de llibertat que posi a prova les persones i vagi més enllà de l'hedonisme i de la febre ecologista, Catalunya s'independitzarà i Europa tornarà a renéixer.

Ens pensàvem que la democràcia seria sempre hegemònica perquè cap sistema garantia tan bé el benestar material dels individus. Ara que Rússia i la Xina comencen a generar una classe mitjana forta, veurem que la democràcia només pot prevaldre si ensenya a la gent que el secret de la felicitat és tenir el coratge de viure com si et poguessis de morir demà, sense tenir absolutament cap ganes de morir-te.

O dit altrament: que pel postureig ja hi ha les dictadures.