Llegeixo que la justícia dels Estats Units ha actuat contra un parell de periodistes que s’han preocupat de cobrir les protestes que els Sioux de Dakota del Nord han organitzat per aturar la construcció d'una canonada de més de 8 bilions de dòlars en el seu territori. L'obra serviria per transportar petroli extret del fracking a través de quatre Estats i els indis tenen por que contamini el riu Missouri. A més, es queixen que viola terres sagrades de la seva reserva, on tenen enterrats els morts.

Abans que les pel·lícules de zombis es posessin de moda, el cinema nord-americà va insistir molt en el paper que els petits heroismes individuals tenen a l’hora de protegir la democràcia dels abusos de poder. Netflix acaba d’estrenar una sèrie titulada American Odyssey, que incideix en aquest punt. La figura estrafolària de Donald Trump, i la seva resistència política inesperada, surt d’aquest caldo de cultiu tan literari de l’home contra l’Estat, encara que les reivindicacions dels indis i la llibertat d’informació li importin un rave. 

Trump no resisteix les crítiques de la premsa malgrat els seus vicis i defectes, o malgrat les equivocacions que els analistes diuen que ha comès a la campanya. Tot al contrari, resisteix perquè és com és. Resisteix perquè les seves astracanades han esdevingut un mirall amplificador de les tares del sistema de poder americà. El tarannà abjecte de Trump parla més de les clavegueres de Washington i molts dels cretins que les controlen, que no pas dels ciutadans de les zones deprimides dels Estats Units que el votaran, i que comencen a patir alguns símptomes dels indis de les reserves. 

Trump irrita i fascina perquè posa de manifest el contrast que hi ha entre la bellesa moral dels discursos d’Obama i el país que deixa després de vuit anys. Tots els draps bruts que li han tret, totes les polèmiques que la premsa ha amplificat, han servit per explicar amb més detall qui és Hillary Clinton i el sistema de poder que representa. Trump és un ogre grotesc d’aquests que les democràcies fabriquen per matar debats incòmodes, o estigmatitzar-los, però al final ha posat de manifest que les elits dels Estats Units vivien millor contra la Unió Soviètica o contra Al Qaeda, que no pas contra els seus fantasmes i enemics interiors. 

L’exemple del líder republicà hauria de prevenir Europa de què passa quan els grans debats es frivolitzen o s’ajornen massa. Quan un sistema ha de tractar grans sectors de població com si fossin folls o enemics és que té un problema greu i els sermons sobren. Trump serà groller i masclista, però Hillary va permetre que la vida de Monica Lewinsky quedés destruïda i el seu marit està acusat de violació. Trump parla de construir un mur per contenir la immigració, però el mur no el va començar a construir ell i la utilització despietada de drons ha crescut sota el mandat d’Obama, que és premi Nobel de la Pau.

A l’Estat espanyol la premsa i la política també juguen a inflar ogres que un dia es podrien descontrolar. El dimoni de la corrupció, que va servir per evitar que el 9-N es desbordés, ara comença a contaminar el llegat d’Aznar, que té un paper a Espanya tant o més important que el de Pujol a Catalunya. La memòria del franquisme, després de 40 anys d’oblit i de relativisme rotllo Javier Cercas o Carlos Ruíz Zafón, s'ha convertit en una arma electoral, i ja veuràs el dia que es judicialitzi. El búnquer s’ha carregat Pedro Sánchez per l'espúria raó que en unes terceres eleccions hauria pogut pactar amb Podemos i amb els independentistes. 

Els amos i senyors d'Espanya van penjant estigmes amb la idea que Pablo Iglesias no podrà guanyar mai sol unes eleccions i que Catalunya no podrà celebrar mai un referèndum. Com que es pensen que el país és seu, creuen que això és el pitjor que pot passar i van jugant amb foc, mentre donen grans lliçons de democràcia, ataquen el populisme i compren les vides de polítics i periodistes joves per justificar-se.