Molt sovint els polítics i els analistes dels diaris obliden que és més fàcil espantar o convèncer una persona sola que no pas manipular o atemorir tot un país. La primera víctima de la treva que Puigdemont va proposar dimarts serà el mateix diàleg que, en teoria, el president mirava de salvar. 

Volent o no, Puigdemont ha situat les veus que demanen de buscar una sortida mediada al conflicte en la intempèrie dels fets consumats. Igual que li va passar al federalisme quan el TC va retallar l’Estatut, a partir d’ara la idea de diàleg amb Espanya ja només servirà per desacreditar polítics i per eixamplar l’abisme que fa anys que es va obrint entre Madrid i Barcelona.

A mesura que passin els dies es veurà que l’única cosa que ara mateix poden decidir els catalans és si estan disposats a viure o no adaptant-se a les amenaces de l’Estat. Com que la democràcia només pot funcionar sobre una base d’esperança i de confiança en les virtuts dels homes, els discursos victimistes generaran cada cop més contradiccions en els partits sobiranistes i menys rèdits electorals.

Dimecres a la nit, el mateix Puigdemont va llençar als cocodrils els elements del seu entorn que van insistir a demanar-li que frenés amb un tuit que deia: “Demanes diàleg i et responen amb l‘article 155. Entesos.” El president d’un país que no sigui una república bananera difícilment pot fer una piulada com aquesta, i després fer com si res, sense malmetre les institucions i el seu propi partit. 

Excepte en el cas que sigui un frívol, costa d’entendre que Puigdemont fes un tuit com aquest només un dia després de demanar una treva en un moment tan greu, si no és per pressionar i per posar en evidència determinades opinions. Encara costa més d’entendre que Ernest Maragall sortís ahir a demanar també per Twitter d’activar la declaració d’independència i que Oriol Junqueras corrés a contestar-li: “Totalment d’acord.”

La impressió que fa és que Puigdemont va frenar per posar en evidència els elements que fan una utilització hipòcrita de la mediació i del diàleg. El seu gest no semblava ni tan sols voler demostrar que l’Estat no vol negociar res. Sobretot semblava dirigit als polítics del seu propi partit, i també dels Comuns, que controlen l’Ajuntament de Barcelona, que esperen que Catalunya es rendeixi sense lluitar per poder seguir gestionant les misèries de l’autoodi i la desmoralització.

Com ja va fer quan va dir allò de referèndum o referèndum contra la voluntat de bona part de Junts pel Sí, fa l’efecte que Puigdemont ha entregat la decisió de lluitar o de rendir-se als catalans que van participar en l’1 d’octubre. El president sap que tard o d’hora es veurà obligat a declarar la independència o a convocar eleccions. De fet, és probable que en aquest moment ja hi hagi diputats de Junts pel Sí que amenacin de trencar el grup.  

Puigdemont sap que si convoca eleccions, haurà de reconèixer que en el seu partit no hi ha la força moral que es necessita per fer la independència i el PDeCAT, que és el darrer ressort polític que li queda a l’Estat per controlar el país, quedarà tocat de mort. Alguns espanyols es fan la il·lusió que llavors ERC podrà prendre el relleu amb un transvasament de vots, però això és fer volar coloms.

El Govern va convocar un referèndum i, malgrat que Madrid va dir que no se celebraria i va enviar milers de policies per intentar impedir-ho, es va celebrar. En una democràcia, tres milions de colpistes concentrats en un sol territori tècnicament són un estat. Qui es pensi que els ciutadans de l’1 d’octubre tornaran a votar en clau autonomista és que té una idea molt equivocada de la condició humana.

Si Puigdemont no aplica ara els resultats de l'1 d'octubre els aplicarà el govern que surti de les properes eleccions. Espanya hi pot fer poca cosa, excepte empitjorar la seva situació.

Enric Vila
Opinió Puigdemont era el 155 Enric Vila