Des que l’anunci del referèndum va inutilitzar el discurs del cop d’estat, Madrid busca formes de recuperar el relat sobre Catalunya. Alguns articles a La Vanguardia i El Periódico, així com les maniobres de Jordi Xuclà al Congrés, donen a entendre que les amenaces d’aplicar l’article 155 o d’inhabilitar el president Puigdemont són cortines de fum per amagar l’autèntic joc.

La divisió que ara mateix hi ha dins de Junts pel Sí no ve tant de la por que fa l’Estat com de la desconfiança que els dirigents d’ERC tenen que el resultat del referèndum s’arribi a aplicar, si no troben una fórmula que comprometi alguns sectors de PDeCAT. Excepte Puigdemont, que va per lliure, precisament per evitar que el puguin aturar, molts càrrecs de la vella CDC encara confien que podran aprofitar la força del referèndum per negociar amb Espanya.

Els catalans que parlen a l’orella de Sáenz de Santamaría pressionen perquè l’Estat permeti la celebració del referèndum, amb la promesa que el resultat no es podrà aplicar. Una manera de fer mal a la idea de l’autodeterminació seria fer veure que es pot exercir sense conseqüències, certament. Tot i així, els espanyols no se’n refien perquè el més probable és que, encara que la idea quedés debilitada, més debilitada quedaria la posició de l’Estat a Catalunya.

Tot el problema ve del fet que el referèndum no és il·legal, ni serà considerat una il·legalitat al món civilitzat. El precedent del Canadà demostra que és possible celebrar un referèndum contra la voluntat de l’Estat, en un entorn democràtic. A més, el Parlament ha aprovat resolucions que reivindiquen aquest dret, sense que l’Estat s'hi hagi oposat mai fins als darrers anys. Fins i tot el PSC, que ara branda l’article 155, té documents autodeterministes.

Com en el cas del Canadà, la celebració del referèndum posaria la pressió sobre la interpretació del resultat. Aquí és on s’explica l’aparició de formacions polítiques d'esperit carronyaire, que aspiren a fer negoci amb la impotència i amb el desencís. També, amb aquest escenari al cap, s’explica que el PDeCAT doni l’oportunitat al Congrés de votar contra el referèndum català, per tal que Podemos tregui pit i quedi clar que els dirigents de la vella CiU participen de la democràcia espanyola.

El penós intent del PP de García Albiol que el Parlament “reconegui” que no hi ha una majoria independentista a Catalunya, sense votar, toca el moll de l’os del problema. Si es visualitza que, després de tres segles de repressió i de l’intent de repoblació dut a terme pels règims de Primo de Rivera i de Franco, la majoria de catalans continuen volent la independència, la democràcia espanyola quedarà tocada.

És per aquest motiu que em sembla un error aprovar la llei de Transitorietat al mateix temps que la convocatòria del referèndum. És veritat que, una vegada celebrat, sortiran els demagogs a confondre la situació. És veritat que obligar determinades figures polítiques amb una llei ajudaria el país a tirar pel dret, però també donarà a l’Estat l’excusa que necessita per embrutar la idea de l’autodeterminació amb els seus jutges falangistes. 

La idea del referèndum ha inutilitzat més botiflers i demagogs a Catalunya que cap altra en la història. Deixeu que vagi fent la seva feina de neteja. És només una qüestió de temps que els alemanys morin congelats a les portes d'Stalingrad. La gràcia de l'autodeterminació és que, si guanya l'independentisme, a partir del 2 d’octubre la política de fets consumats passarà de ser en mans de la Moncloa a ser a les mans de la Generalitat.

La llibertat necessita ésser exercida i utilitzada. Quan pateixes per conservar-la, com els va passar a Pujol i a Maragall, tu mateix l'acabes empetitint i degradant.