Aquesta setmana he llegit dos llibres excel·lents –i curts– que m’han fet rumiar sobre els orígens de la meva timidesa i la meva resistència a créixer. Un era un recull de conferències de James Salter sobre l’art de llegir i escriure i l’altre era un volum de textos d’Adam Zagajewski, traduït com El fervor, en castellà. 

Salter és un heroi vocacional, escriu com si aspirés a fer-se llegir pels déus. Les frases dels seus llibres combinen el solatge d’una saviesa destil·lada amb moltíssima paciència i la vibració esportiva d’un cos sexy i juvenil. Jo me l’imagino treballant de nit a la terrassa d’una casa amb vistes a la platja, l’oceà roncant com un lleó, el firmament tot ple d’estrelles.

Que jo sàpiga Zagajewski no admirava la Sagrada Família amb el fervor de Salter, però té la sort de ser polonès. La seva prosa és més oral i menys curada, d’exiliat capaç d’escriure en qualsevol cafè del món amb la maleta preparada per marxar. De vegades té un tonet una mica pretensiós, d’intel·lectual enlluernat per la cultura, però llegir-lo em dona idees i em fa sentir acompanyat. 

Si escriure en polonès implica, diu Zagajewski, arrossegar el pes d’una tradició i unes derrotes poc conegudes a Europa, no cal explicar quines motxilles portem els catalans. A diferència de Polònia, Catalunya va quedar enquadrada en el bloc dels Estats Units, després de 1945. Des del punt de vista nacional tot just ara comencem a tenir aire per poder treure el cap una mica.  

Tant un escriptor com l’altre tenen en comú que van viure molt per sobre –o molt al marge– de les manies del seu temps. Els seus llibres van rebre els primers elogis quan ja eren vells, quan les grans ideologies i les concepcions materialistes de la vida es començaven a esfondrar. Encara avui llegir-los m’ajuda a protegir-me dels residus tòxics que ha deixat el segle XX.

Jo he viscut la plenitud dels temps en què la ironia i l’humor servien per donar una falsa seguretat al pensament. En què l’escepticisme era una forma de consol, i el cinisme una virtut més que un recurs brillant d'urgència. Jo vaig néixer en un segle tan acollonit per les coses que havia vist i pels sentiments que havia experimentat, que trobava admirable l’erudició sense talent.

La gent vivia terroritzada pel passat. Si no queia en un idealisme venjatiu, considerava que el més intel·ligent era acceptar que l’home no té solució i cuidar-se d’un mateix encara que el món s’ensorrés al voltant seu. A casa teníem una portera que sempre que sortia del seu cau em deia: 

–Enric, eres un muy buen chico. Cuando seas mayor acuérdate de lo que te dice Maruja. Primero tú, luego tú, después tú y, si por casualidad sobra alguna cosa… ¡también para ti!

De gran vaig saber que els franquistes havien executat la seva família i que havia arribat a Catalunya a peu. Llavors ja era conscient que la seva visió del món s’havia anat filtrant en l’ànima d’unes generacions que no en sabien res o quasi res del seu patiment. Eren adormits que somiaven que no havien perdut i feien passar per normals les seves merdes.

La meva timidesa i la meva resistència a créixer venien de la por a ésser contaminat per una forma d’estar al món que em semblava castradora i autodestructiva. És curiós que a mesura que la globalització ens ha anat obrint al món, hagi anat creixent el meu gust per llegir i escriure. A mesura que els discursos automàtics s’han anat col·lapsant fins i tot m’he tornat més simpàtic i sociable.

Ara que tothom diu que el món va malament, és quan estic més content. No és que sigui un sàdic, ni tan sols sóc un romàntic. Sovint em passa que persones amb què tinc pocs anys de diferència em semblen d’un altre segle. Tant de temps de discursos malaltissos, de traduccions demencials, de cosmopolites sense ànima, de moralistes que parlen del preu de les coses sense haver viscut, com un comptable de visera, no podien pas sortir de franc.

Hi pensava intentant llegir el pròleg d’Eduard Márquez que encapçala el llibre de Salter que he esmentat. En una altra època m’hauria sentit ruc mirant d’interessar-me per un text tan correcte i benintencionat. Ara simplement em descarrego el New Yorker o l'obra d'un autor estranger que m’interessi en qualsevol web pirata russa, i tal dia farà un any. 

Per això estic convençut que, si més no durant una temporada, tot serà força divertit i ens anirà prou bé. La timidesa no deixa de ser por que t'enculin per sorpresa, que el món abusi de la part de tu que és indefensa, sigui perquè no està feta o perquè no troba els recursos per fer-se.