Proliferen com els bolets en plena temporada les pàgines proanorèxia i probulímia a les xarxes socials. Noms tan subtils alhora que elaborats com "Princeses de vidre Ana i Mia", "Princeses a la recerca de la perfecció" i altres rucades amb nom de princesa serveixen de plataforma per a una competició incessant on guanya, en admiració, la que més s'aprima. Algunes usuàries van pujant els èxits en forma de fotos de costelles i clavícules ben marcades mentre una presumpta administradora anorèctica, amb greus problemes d'ortografia i tendències suïcides, es mostra orgullosa de les pupil·les i proposa nous reptes setmanals. Cada una de les noves publicacions acumula més crítiques i denúncies que l'anterior i així, animades per l'odi que susciten, les -preteses- anorèctiques administradores escalfen el debat al voltant de la influència de les xarxes socials en la salut mental dels adolescents.

Es calcula que unes 400.000 dones pateixen anorèxia nerviosa a Espanya i que l'edat d'inici s'ha avançat al voltant dels 13 o 14. Moltes cauen abans, i cada vegada es diagnostiquen més casos en nenes de 8 i 9 anys. El 90 per cent de les persones afectades continuen sent dones. L'anorèxia és la malaltia mental que més morts causa i que més incita al suïcidi, i tant l'anorèxia com la bulímia serviran de trampolí per a la malaltia mental crònica a moltes de les adolescents ara afectades. Les pàgines de princeses poden donar una imatge equivocada de què és l'anorèxia, tractant-la com una malaltia gairebé glamurosa i de persones disciplinades en la recerca d'aquesta pretesa perfecció, obviant que darrere de l'anorèxia hi ha una alteració mental que amaga una distorsió de la realitat i un complicat sentiment de no acceptació.

Darrere de l'anorèxia hi ha una alteració mental que amaga una distorsió de la realitat i un complicat sentiment de no acceptació

Per això el veritable drama d'aquestes pàgines no són les fotos de clavícules i costelles. És al darrere i no pas al davant. I les víctimes no són aquestes que pugen fotos que ni tan sols són seves (es repeteixen les mateixes imatges en diferents pàgines pujades per diferents usuàries), sinó que són les altres, les espectadores que romanen callades darrere de la pantalla mentre reben tota mena de consells per passar gana i enganyar els pares. El 75% de les persones que consulten aquestes pàgines són menors d'edat. L'aïllament és una de les principals característiques de l'anorèxia, perquè estar malalta és incompatible amb una vida social normalitzada. Les reunions i trobades on s'hi menja o es beu alguna cosa, estan vetades per a qualsevol anorèctica sota pena de ser posada en evidència en públic. Aquestes pàgines brinden la perversa possibilitat de formar part d'una comunitat. La comunitat de les princeses de penes.

Ser adolescent avui dia no ha de ser gens fàcil. L'adolescència és una cursa per l'autoacceptació on els obstacles no paren de fastiguejar: publicitat, revistes de moda, blogs, Instagram de famoses que comparteixen els consells per tenir aquest cos perfecte. El bullying transportat a la butxaca.

Quan als 14 anys em van deixar posar un diantre d'anell al melic, el vaig estrenar orgullosa amb un d'aquests tops curts que deixaven a l'aire la meitat de la panxa. L'endemà, a classe de gimnàstica, un company em va etzibar "tens la panxa tova" i el món em va caure al damunt. L'alegria va esdevenir vergonya i un ardent rubor em va pujar per les galtes. De sobte, vaig sentir la mirada inquisidora de tota la classe, de tot el planeta, burlant-se del meu cos. No recordo haver sentit tanta vergonya en tota la meva vida. L'anorèxia nerviosa va ser el peatge que en vaig pagar durant gairebé cinc anys i que em va provocar no només conseqüències físiques sinó emocionals que, desgraciadament, no es curen el dia que et donen l'alta.

L'anorèxia nerviosa va ser el peatge que vaig pagar durant gairebé cinc anys i que em va provocar no només conseqüències físiques sinó emocionals

L'anorèxia et converteix en una persona absolutament vulnerable i insegura que no només dubta del cos, sinó de la pròpia intel·ligència, de la manera de parlar, de vestir, de moure's, que viu amb pànic de l'opinió aliena. La malaltia et mina mentalment, et treu amics, nòvios o nòvies, et resta concentració, et dificulta estudiar, t'impedeix divertir-te i socialitzar, et fa perdre classes. T'anul·la. Cap d'anorèctica no vol estar malalta perquè el dolor emocional que causa l'anorèxia no el compensen els quilos de menys. Per això, el dia que assumeixes que estàs ficada al pou de la malaltia -tard o d'hora, acabes adonant-te'n- et sents profundament desgraciada.

Bregar amb la malaltia resulta prou penós com perquè cap malalta no es posi a animar nenes i adolescents com es tractés d'un concurs de moda. Darrere d'aquestes pàgines s'amaguen una colla de criminals que busquen visites. I com a tal han de ser tractats. Aquestes pàgines fan moltíssim mal a moltes nenes i adolescents i els administradors haurien de ser perseguits, denunciats i posats a disposició judicial per delictes contra la salut pública.

L'anorèxia té cura, però tant de bo cap noia no hagi d'enfrontar-se mai a les xarxes de captació que són aquestes pàgines.

Diana López
Opinió Estem soles Diana López