Fa unes setmanes, el professor Luciano Méndez, de la facultat d'Econòmiques de la Universidade de Santiago de Compostela (USC), li va demanar a una alumna que es posés a l'última fila perquè el seu escot el desconcentrava. Entre les múltiples –i reiterades– perles que va poder escoltar tota la classe, el docent va assenyalar no entendre com un no podia sortir nu al carrer i, tanmateix, encara no existia cap legislació a Espanya sobre la mesura de l'escot de les dones. El cert és que la indumentària femenina sí que està regulada a molts països del món, d'aquests a què caldria enviar tipus com Luciano perquè no tinguessin mamelles a prop amb les quals desconcentrar-se.
Davant de les protestes de la resta d'alumnes i les acusacions de masclista, al troglodita de torn no se li va ocórrer defensar-se amb una altra expressió millor que “si fos masclista, t'hauria pegat una hòstia”. Va ser llavors, quan diverses estudiants van abandonar la classe de matemàtiques i sis d'elles van presentar denúncia davant de la Secretaria Xeral de la Universidade de Santiago. A partir de llavors, l'USC va iniciar un procediment d'investigació durant el qual es va entrevistar amb les parts per verificar l'autenticitat dels fets. Com a mesura cautelar, la Universitat va traslladar de grup l'alumna (la víctima), i va deixar que Méndez continués fent classe amb normalitat.
Tres setmanes després de l'incident, l'11 de març, Luciano Méndez, escrivia en La Voz de Galicia un article per tal de manifestar públicament la seva actitud sobre la polèmica, amb un discurs en el qual s'autoproclamava una persona valenta i amb criteri, i s'atrevia a comparar-se amb Javier Krahe, en una estranya analogia per la recerca de l'autenticitat en aquest món de merda hiperpolíticament correcte. El seu article, en el qual reconeix els fets, és una bonica apologia del masclisme, el paternalisme, la violència implícita contra les dones i la nostra posició com a objectes sexuals al servei de les hormones masculines: "La testosterona és una hormona complicada, pot ser una aliada que estimuli i motivi i pot ser també el pitjor dels enemics, que faci a l'home vulnerable i dèbil. Controlar-la, manejar-la en benefici propi és tasca de tota una vida". No sé si us sona el discurs, però és exactament el mateix que utilitzen els violadors i del qual es difereix que els homes són éssers salvatges que cal témer. Així que entenc que si Méndez no estigués fent classe i socialitzat dins de les estrictes cotilles de la convivència democràtica, hauria de violar dones a les platges, les piscines, les sales de lactància o la consulta del ginecòleg mentre una mamella és feta sandvitx per una màquina de mamografia.
L'article del professor Luciano Méndez és una bonica apologia del masclisme, el paternalisme, la violència implícita contra les dones i la nostra posició com a objectes sexuals al servei de les hormones masculines
Un mes després, i amb el procés sense aparences de ser resolt amb la urgència exigible a una institució pública, la funció de la qual és, precisament, educar els ciutadans i transmetre valors d'igualtat, diverses estudiants es van presentar en sostenidor a la classe de Luciano. Al més pur estil Femen, les joves, estudiants d'un màster de Gènere, van portar als seus pits lemes escrits amb frases com "et reeduquem de franc" o "abans frívola que masclista". Les acompanyava un noi sense samarreta amb el lema "la meva pell masculina no t'agrada?". Va ser llavors quan el professor va repetir l'escena de perdonavides lasciu i hiperhormonat, tot afirmant que les pintades no el deixaven veure prou bé els atributs femenins de les noies i comentant-li al noi que preferia l'escot de les seves companyes abans que el seu. Les noies van aprofitar l'escarni per fer-se selfies i les imatges de les seves mamelles van circular com la pólvora per les xarxes socials. L'endemà, diversos diaris les van portar a portada, retallant estratègicament el tors nu del seu company.
Hores després d'aquesta protesta, l'USC va obrir expedient disciplinari contra Luciano Méndez, al·legant que hi havia causes més que provades per fer-ho, i el procés es troba ara en espera d'un dictamen que podria bascular entre una simple sanció, un apercebiment, fins a la suspensió de feina i sou durant un màxim de sis anys.
Tanmateix, la qüestió de com solucionar al món occidental –on les nenes i les dones som hipersexualitzades– el problema que continuem sent percebudes com a objectes, és més complicada i profunda que ensenyar les mamelles a la universitat. Jo, que he estat molt crítica amb Cristina Pedroche per fomentar la pornificació femenina sota la bandera de la llibertat, no estic convençuda que la solució a la violència i a la discriminació sexual sigui, una vegada més, mostrar-li la pastanaga a l'ase. Si demà el meu cap m'assetgés, dubto que alguna companya de feina es presentés en sostenidor a l'oficina com a mostra de solidaritat. Ni tan sols no tinc clar que això és el que voldria jo. Sens dubte, preferiria que s'absentessin del seu lloc, que firmessin una denúncia conjunta o fins i tot –i perdona'm Llei Mordassa– que li peguessin un parell d'hòsties. Com a dona, m'apodera més la força física contra l'opressor (la violència sexual també és violència), que la punta de la roba interior d'unes noies de vint anys.
Els cossos són polítics i el feminisme fa anys que es manifesta i creix gràcies a això, però potser és hora d'entendre que l'atrevit en la nostra societat postmoderna no és, precisament, despullar-se. No crec que les dives del pop estiguin fent molt favor al feminisme regalant la seva pell com a objecte d'excitació masculina i complexos femenins.
Els cossos són polítics i el feminisme fa anys que es manifesta i creix gràcies a això, però potser és hora d'entendre que l'atrevit en la nostra societat postmoderna no és, precisament, despullar-se
Estic convençuda que l'acció d'aquestes noies va aconseguir mobilitzar els lents mecanismes de la burocràcia, però em fa pànic pensar que aquesta sigui l'única solució possible. Fa anys que Femen utilitza l'estratègia del nu, i cada vegada que veig com els seus cossos inerts són manipulats i arrossegats per homes (policies, majoritàriament) em poso malalta. Com a feminista una de les meves principals preocupacions és reivindicar que el meu cos només em pertany a mi, i que de mi depèn amb qui el comparteixo.
Amb motiu del 8 de març, un grup de companyes de la Plataforma Feminista Galega ens reunim en una plaça cèntrica de Pontevedra per parlar de la discriminació que continuàvem (i continuarem) patint les dones en l'àmbit domèstic i laboral. També ballem i vam fer una gimcana en la qual un home havia de passar les proves que habitualment passem les dones per anar al nostre lloc de treball. No tinc cap dubte que si haguéssim fet la performance en mamelles, hi hauria hagut molta més gent mirant-nos, encara que no sé si escoltarien el nostre discurs.
Per què només sis alumnes van denunciar Méndez quan tota la classe ho va escoltar i ell mateix va reconèixer les acusacions? Per què cap professor o professora no es va manifestar públicament contra el masclisme a les aules? Per què l'alumna que va denunciar va ser canviada de classe? Per què jo també vaig tenir un professor a la mateixa universitat que lloava el masclisme a classe? Per què el diari amb més difusió de Galícia permet que aquest professor publiqui el seu manifest masclista a les seves pàgines? Per què per exigir que ens deixin de mirar les mamelles, hem de continuar ensenyant les mamelles?
En conclusió: que les mamelles ens deixin veure el bosc.