Hi ha neologismes afortunats que aconsegueixen descriure un fenomen real amb gràcia i precisió, però que de tant grapejar-los acaben resultant pesats i gastats. És el cas del verb “posturejar” i el seu substantiu, “postureig”, aplicats a la política espanyola dels últims anys. Són exactes, però ja avorreixen tant com la realitat que pretenen pintar. 

Hi ha en el nostre idioma dos termes que hauríem de rescatar per descriure el que està passant. Un és “posat”: comportament, actitud o manera d'expressar-se estudiada o fingida. Posar és el que fa qui actua de forma poc autèntica o natural. L'altre terme, més dur, és “impostura”: fingiment o engany amb aparença de veritat. Pensant-ho bé, aquest postureig hispànic està en un punt intermedi entre el posat i la impostura.

Per si la dosi de posats i impostures d'aquests últims quatre mesos no hagués estat suficient, una vegada consumat l'esgavell, ens en volen donar una ració extra. Ara resulta que tot el problema de la repetició de les eleccions és el cost econòmic d'una nova campanya, i que estalviant uns menuts en cartelleria i altres coses poden fer-se perdonar aquesta destrossa política colossal.

Quan es faci el recompte del que gairebé un any de buit de poder suposarà econòmicament per a Espanya, ens adonarem del ridícul d'aquesta pantomima de l'estalvi a la campanya. Però ja posats en la cosa petita, almenys podrien fer-ho de veritat i sense preses de pèl. Doncs no: assistim a una impostura dins de la impostura. En les anomenades “propostes d'estalvi” que els partits fingeixen negociar hi ha més trampes que en una pel·lícula de xinesos. Des de la modesta experiència de qui porta 60 campanyes al cos, permetin-me assenyalar algunes d'aquestes, només les més grolleres:

El gruix del que al contribuent li costen unes eleccions no està en la despesa dels partits, sinó en engegar l'administració electoral. Activar les Juntes Electorals, organitzar l'escrutini, desplegar a les forces de seguretat, reclutar i pagar als membres de 60.000 meses electorals, imprimir, empaquetar i distribuir sobres i paperetes... Precisament, la despesa que no es pot ni s'ha de reduir, perquè és tot allò que ens garanteix unes eleccions netes i fiables.

La segona partida més important és el mailing de les paperetes als domicilis. Una cosa estratègica per als partits, perquè permet que els seus votants surtin de casa ja amb el vot a la butxaca. Funciona així: cada partit fa el seu propi mailing i després l'Estat dóna una subvenció proporcional per aquest concepte als que hagin obtingut escons. Sembla raonable fer una única tramesa amb totes les paperetes, però no es farà. Primer, perquè als partits els agrada acompanyar la tramesa de la papereta amb el seu propi material de propaganda (el díptic, la carta del candidat, etc.); i segon, perquè això garantiria als partits petits entrar amb la seva papereta a tantes cases com els grans, i d'aquí no podem passar.

Des del punt de vista de la higiene pública, el que cal controlar no són les despeses dels partits, sinó els seus ingressos

Quant a la despesa dels partits, allò del presumpte estalvi és fal·laç perquè en tot just dos mesos és impossible gastar el mateix que en les llarguíssimes precampanyes de les eleccions normals. Sobretot considerant que la llei prohibeix qualsevol classe d'activitat de propaganda des del dia de la convocatòria fins al començament de la campanya oficial (o sigui, que fins al 10 de juny estem oficialment en període de veda). 

Exhibeixen molt això de l'estalvi en cartelleria, l'anomenada publicitat exterior. En realitat, es fan un favor a si mateixos. Els partits sospiren des de fa anys per suprimir tanques, banderoles i altres artefactes que són tant costosos com inútils. Si no ho han fet abans, és per la sensació de buit que produiria que uns estiguin al carrer amb les fotos dels seus candidats i d'altres no. Però aquesta situació els dóna l'excusa per treure's de sobre aquest farcell. A més, en aquesta ocasió, el primer consell de qualsevol assessor de campanya seria: ni una sola tanca o banderola als carrers, sisplau, si no volen que la gent els llanci pedres.

Tanmateix, hauran observat que ningú no ha parlat fins ara de suprimir la publicitat en ràdio, les famoses falques. Saben per què? Perquè les emissores privades aprofiten les campanyes electorals per arreglar els seus comptes de resultats, i posarien el crit al cel. Amb freqüència, mitjançant la compra d'espais de publicitat a la ràdio local de torn, es garanteix un tractament informatiu amable per al partit o per al candidat.

Un altre capítol important de despesa és l'organització dels grans mítings. Cap problema: en aquesta campanya no veurem places de toros atapeïdes a còpia de portar els militants en autobusos ni muntatges espectaculars per a la televisió. Per una senzilla raó: com està el pati, avui no omples ni un teatre de poble.

Fins aquí la part tradicional de les campanyes. Posen el focus en ella perquè és el que menys els importa. En els nostres dies, el veritable esforç de campanya, on de veritat es parteix el bacallà, és en territoris de comunicació i mobilització que passen per sota del radar dels nostres obsolets legisladors i del control de juntes electorals i tribunals de comptes. Aquest territori es diu Internet, ciutat sense llei, i allà passa de tot:

Enormes bases de dades, construïdes durant anys, que permeten llançar trameses massives –i també segmentades– de correus electrònics a milions de persones;

Utilització intensiva de Whatsapp, Telegram i altres dispositius de missatgeria instantània per difondre continguts en cercles concèntrics amb la seguretat que s'arriba a públics afins;

Producció contínua de peces audiovisuals, de baix cost de producció i alta potència creativa, per viralitzar a la xarxa. Quan són prou espectaculars, aquestes peces es converteixen en notícia, salten als mitjans convencionals i obtenen una difusió gratuïta que seria impagable com a publicitat;

Organització d'exèrcits d'activistes a les xarxes socials que es mobilitzen concertadament, inunden les converses amb missatges prefabricats i llancen operacions massives d'atac i fustigació als rivals. Especial atenció als considerats “influenciadors”, que en realitat són més aviat influïts i ni s'adonen d'això. És la versió moderna de la guerra psicològica.

Podria continuar descrivint com és una campanya electoral en la segona dècada del segle XXI. Res d'això no és controlable en termes de despesa, i ja s'ocupen els conscienciosos negociadors de tanques i banderoles que continuï sent així durant molt temps. Per això les solemnes reunions en el Congrés per acordar pretesos estalvis de campanya són el més semblant a una broma pesada, una més.

Una reflexió final: sempre he pensat que, des del punt de vista de la higiene pública, el que cal controlar no són les despeses dels partits, sinó els seus ingressos. A mi que em garanteixin que tots els euros que entren en un partit són nets i d'origen conegut, sense Bárcenas ni res semblant a les canonades per les quals flueixen els diners. I després, si aquest partit decideix gastar-se'ls en convidar als seus militants a gambes o en comprar chupa-chups amb la foto del candidat a l'embolcall, és el seu problema. Però ens fan mirar al lloc equivocat: per on surten els diners i no per on entren. El que està dit, una impostura més dins de la gegantina impostura política que ens ha portat fins aquí.