“La política, senyories, no és l'art de l'engany, ni de la disfressa, ni de la fabricació de còctels de diferent gust”.

Aquestes paraules corresponen al discurs de Pablo Iglesias en la sessió d'investidura de Pedro Sánchez. Aquell dia, Iglesias va interpretar a la perfecció el paper del revolucionari insubornable disposat a fustigar amb el verb inflamat els partits i els polítics que enganyen i oprimeixen el poble: és a dir, tots menys el seu. En la seva segona aparició vam veure un Iglesias melós i cursi, repartint petons i carícies amb dolçor feixuga. Després va aparèixer el polític astut i ambiciós, que s'autonomenava vicepresident del Govern i reclamava per a ell el control de les canonades de l'Estat. Més tard, l'implacable professional del poder que fulminava els deslleials i obria una purga interna que encara està per acabar; dimecres passat va aparèixer l'Iglesias amistós i guai, flexible i obert a tots els pactes i disponible per reunir-se amb qualsevol, només faltaria; i dissabte, el líder d'exquisida sensibilitat democràtica disposat que siguin les honrades bases, i només elles, les que decideixin si Podemos ha de donar suport o no a Sánchez (alguna part de raó tenen els socialistes: si això de la consulta val per a la segona investidura, podria haver valgut igual per a la primera). 

Iglesias ha demostrat ser el polític més camaleònic que hem vist a Espanya des de Lerroux. Amb infinita capacitat per encarnar diferents personatges està sent el gran animador d'aquest llarguíssim procés negociador, d'altra banda tediós i desesperant.

Les enquestes no serveixen per predir què passaria en la votació del 26 de juny, però sí per saber qui té més motius per témer-la

Com Iglesias, aquesta història també ha passat per diferents fases. Durant les festes de Nadal es va fer la digestió del 20D i es van construir els discursos per transformar els fracassos electorals en oportunitats de govern. Després va venir la fase “partida de mus”, en la qual ningú no mostrava les cartes però tot eren senyals, farolejades, passades negres com la de Rajoy i agosarats envits com el de Sánchez. Això va donar pas a la “fase programàtica”: cada pocs dies ens queia un volumot de no pas menys de 50 pàgines carregades de receptes i solucions per a tots els problemes d'Espanya. Vam llegir el document del PSOE, el de Podemos, el del PSOE amb Ciutadans... Rajoy ja passava de tot i de tots: va presentar indolentment mig foli amb cinc punts gargotejats, va donar ordre que es posés en marxa el comitè electoral i es va disposar a fer el que més i millor sap: esperar –sense perdre de vista la crònica de tribunals–. 

Després del descans pasqual, hem entrat en la recta final, que és la de les enquestes i les consultes a les bases. 

Les enquestes no serveixen per predir el que passaria en la probable votació del 26 de juny, però sí per saber qui té més motius per témer-la i descodificar els moviments de cada partit en aquesta fase ja agònica de la negociació. A partir d'ara, tot es farà en funció de l'expectativa electoral. 

Rajoy és qui menys dubtes té: va directe a les urnes. No perquè n'esperi obtenir un resultat grandiós, sinó perquè no li'n queda cap altra, ja que ha rebut personalment una inequívoca no-invitació per a aquesta funció negociadora. Confia que una nova victòria –encara que sigui pírrica– el desempesti políticament. I qui sap?, el PP i C's ara mateix sumen 163 escons: amb set més seran 170, i amb aquesta xifra es governa segur. Potser llavors Rivera es mostri més raonable. (Per cert, encara que s'han ocupat de camuflar-ho, amb les dades de l'enquesta que ahir va publicar El País la suma de PP i Ciutadans tindria una majoria absoluta folgada. Així que això que “tot continuaria igual” és un sopar de duro). 

Ciutadans cada vegada té menys por de les eleccions. Al desembre esperaven ser la frontissa imprescindible de totes les combinacions de govern, però aquest bingo li va caure a Sánchez –que l'ha espremut fins a l'última gota–. Rivera és el que menys coses extravagants ha fet durant aquests mesos i hi ha creixents símptomes que al juny podria aconseguir el que no va aconseguir al desembre.

Està vist que en termes electorals per a aquest PSOE qualsevol temps futur pot ser pitjor   

Els del PSOE caminen desconcertats i no saben quina carta quedar-se. D'una banda, Sánchez s'ha erigit com el protagonista màxim d'aquest procés. Avui és l'únic candidat presidencial sobre la pista. Ha domat els seus barons enredant-los amb el calendari institucional i l'orgànic. I la seva estratègia es va complint puntualment: Pla A, ser president. Pla B, ser candidat a les eleccions sense que ningú comparegui contra ell. Des del punt de vista tàctic, excel·lent. 

I tanmateix, les enquestes de Cebrián regategen al PSOE qualsevol mínim guany en intenció de vot. Què està passant? Milers d'hores de televisió i tot un debat d'investidura per no avançar ni un centímetre? Els queden tres setmanes per tirar endavant el Pla A, perquè està vist que en termes electorals per a aquest PSOE qualsevol temps futur pot ser pitjor. 

I als de Podemos, que al gener es llepaven pensant en el segur sorpasso, ara no els cap la por al cos. Entre l'Iglesias arrogant i provocador de principis d'any i el comprensiu i amistós dels últims dies hi ha una filera de desgràcies que fan presagiar el pitjor. Sánchez es nega a deixar plantat Rivera per casar-se la valenciana: o ménage à trois, diu, o res. A més, les confluències ja saben que presentant-se al costat de Podemos no tindran els seus grups parlamentaris, així que hi ha risc cert de diàspora. També està allò d'Errejón i els seus: segons el guió, eren els socialistes els que haurien d'estar matant-se entre ells per aquestes dates. I per si faltés poc, allò del dèficit: no és fàcil explicar com lliga el programa econòmic de Podemos amb la retallada de 25.000 milions que espera al pròxim govern.

Si les enquestes serveixen per interpretar qui vol eleccions i qui no vol ni veure-les, allò de les consultes a les bases és un indicador infal·lible d'embolics a la cúpula partidària. És el gran descobriment de la nova política: quan a un líder li comencen a tocar els nassos els dirigents del seu partit, el recurs immediat és: a les bases aneu! I a veure qui és el valent que s'hi oposa, quedant com a antidemòcrata.

Mirin les consultes a les bases i sabran qui vol pontejar els altres dirigents del seu partit

Les tals consultes semblen el súmmum de la democràcia interna, però tinc per a mi que en realitat són el súmmum de la manipulació i camí segur cap al cesarisme. Redueixen la complexitat de les decisions estratègiques a la simplicitat plebiscitària d'un 'sí' o un 'no'; es presten a preguntes sospitosament favorables per a qui les formula; destrueixen l'organicitat dels partits i anul·len als òrgans col·lectius de decisió i de direcció. Només queda viva la relació directa entre el líder, dipositari exclusiu de la legitimitat, i les “seves” bases. Peronisme en estat pur. 

Així que ja ho saben: durant aquestes tres setmanes, mirin les enquestes i sabran qui necessita un acord i qui no. Mirin les consultes a les bases i sabran qui vol pontejar els altres dirigents del seu partit per fer el que li vingui de gust. Continuarà.