Entenc perfectament que els partits post-autonomistes i pre-independentistes estiguin experimentant enormes dificultats en l’elaboració dels seus respectius programes electorals. Fracassada la via unilateral i excusada la no aplicació del resultat de l’1-O en la hipotètica violència de l’Estat contra els ciutadans (una força de coacció que, diria jo, no té pinta de desaparèixer els propers segles), tant Esquerra com Convergència es troben davant d’aquella fretura de recursos tan típica de quan intentes dissimular les teves pors i mancances en la retòrica i no te n’acabes de sortir. La darrera cabriola verbal de l’independentisme rau en veure com pot fer empassar als electors dues idees contradictòries per qualsevol persona amb un parell de neurones: implementar el desplegament de la república i, al mateix temps, “negociar” la independència amb Madrit i Europa.

Aquesta no és l’única paradoxa amb què batallen els líders independentistes. Mentre el bloc sobiranista planteja una campanya electoral contra l’article 155 i la judicialització de la política, els consellers que són a la presó malden per cenyir-se a la legalitat espanyola i acatar-la. Que els nostres presos polítics se sotmetin a la llei espanyola per sortir de la trena és una estratègia de defensa vàlida, només faltaria, car per no passar una nit a la presó els acceptaríem fins i tot que es fessin devots de la Verge del Pilar. Però el fet que els polítics que són símbols de la repressió estatal acatin les seves lleis no és un fenomen que es pugui subsumir a la simple esfera privada: quan t’has passat mesos i mesos coquetejant amb la desobediència, abaixar el cap davant la justícia espanyola no és un fet neutral. Obeir el 155 i fer campanya contra l’article és, de nou, un oxímoron.

Especular sobre l’aplicació de la llei de transitorietat quan el PP té la possibilitat de collar la majoria de líders catalans amenaçant-los de nou amb la presó,  em sembla un exercici poc realista fins i tot per als experts en vendre motos

Com he escrit manta vegada, a l’independentisme li seria molt més rendible dir la veritat i reagrupar les seves forces amb nous objectius que no pas continuar marejant el personal. D’ençà de la suspensió de la DI del 10 d’octubre, l’Estat espanyol té tota la iniciativa i tota la capacitat de coerció per tenallar el sobiranisme i fer-lo dansar al seu ritme. Parlar de desplegar o implementar (ecs) una república quan la Generalitat està intervinguda fins als calçotets i ho estarà sempre que Rajoy ho necessiti, ara per ara, em sembla una burla als electors catalans. Especular sobre l’aplicació de la llei de transitorietat quan el PP té la possibilitat de collar la majoria de líders catalans amenaçant-los de nou amb la presó (hi són només per a això, perquè sàpiguen el que els espera si fan maleses) em sembla un exercici poc realista fins i tot per als experts en vendre motos.

L’independentisme ja va disparar contra la unilateralitat que ens havia promès el dia en què no va defensar la república tot just després de declarar-la. Si, a partir d’ara, Puigdemont i Junqueras-Rovira pretenen entrar en una nova etapa de negociació amb l’Estat (és a dir, si volen presentar-se al 21-D amb un programa de tercera via sota l’aixella i discutir amb Rajoy sobre la independència, la possibilitat d’un canvi constitucional i fins i tot la celebració d’un referèndum vinculant a ulls de l’Estat) que ho diguin com més aviat millor i així sabrem tots plegats què estem votant. Si els polítics catalans tornen a la via del pacte perquè creuen que la unilateralitat sempre comportarà violència (traduït al cristià, si justifiquen la força de l’Estat per no fer allò a què s’havien compromès) que ho diguin també i així serem tots plegats ben conscients de quin és el seu límit de resistència.

Diria que els ciutadans, en definitiva, tenim dret a saber si Puigdemont i Junqueras-Rovira es presenten als comicis del 21-D amb el programa del pobre Santi Vila. Si és així, entendrem per què al photoshop del govern legítim encara li van guardar les cames intactes...