Molt sovint, per tal d’entendre les paranoies mentals del processisme, el millor és escoltar el que diu Ada Colau sobre tot plegat. A la famosa entrevista a Al-Jazeera de fa pocs dies, la hiperalcaldessa de Barcelona recordava que un referèndum d’autodeterminació a Catalunya (amb un alt nivell participatiu, sobreentenem nosaltres) no implicaria necessàriament l’emergència instantània d’una República catalana, perquè –com aclaria posteriorment a Twitter– “després de tot referèndum sempre cal un període de negociació per veure com es fa efectiu”. La posició de Colau, criticada per ambigua des del sobiranisme, ha coincidit feliçment amb la filtració dels desvaris autonomistes de David Bonvehí, una conversa i unes posteriors declaracions on el número dos dels pedecàtors ha assumit com a normal el fet de plantejar un pla B a la independència amb dos condicionants previs: que “no ens deixin” fer el referèndum (i caldria preguntar a Bonvehí qui és aquest nosaltres que assumeix amb tanta alegria, com si tot déu fos igualment responsable d’organitzar la votació) o que aquest s’esdevingui i els polítics sobiranistes no tinguin prou força o valentia per aplicar-lo de totes totes.

Diria que tant Colau (en obert i a cara descoberta, si més no) com Bonvehí especulen amb un escenari probable en què el referèndum tiraria endavant amb una major participació, mercès a l’augment del vot negatiu a la independència, i que aquest acabaria essent una arma de pressió contra el govern espanyol per intentar mutar el marc legal, a la recerca d’un canvi constitucional o d’un referèndum acordat. Ens trobaríem en un moment de pressió que, en el fons, seria còmode per a tothom: Rajoy hauria d’expedientar Puigdemont i el Govern amb més duresa que Mas i els seus consellers, la qual cosa tindria una capacitat discutible d’inflamar la parròquia (el Molt Honorable 130 ja serà, per voluntat pròpia, un polític retirat) però suficient perquè els convergents es fessin els damnificats tot i no aplicar el resultat del referèndum. Al seu torn, l’estat de coses facilitaria la vida a Colau, que podria mostrar la seva indignació contra la judicialització de la política del PP mentre vendria la moto de la necessitat d’un referèndum acordat com a possibilitat realista, sempre a la condició que ella i els podemites dominessin l’eix Barcelona-Madrid. Tothom guanyaria i, al límit, no passaria res.

El que fa més por a convergents i comuns és que la votació s’acabi fent i els organitzadors hagin d’explicar al poble com el resultat del seu voler no té una aplicació pràctica

De fet, el que fa més por a convergents i comuns no és pas que, seguint el llenguatge cursi de l’independentisme, l’Estat plantegi “impediments físics” que facin impossible el referèndum, sinó que la votació s’acabi fent i els organitzadors hagin d’explicar al poble com el resultat del seu voler no té una aplicació pràctica. De fet, resulta molt il·lustratiu que dos polítics pràcticament coetanis, educats en democràcia i que han fet carrera política amb el discurs d’empoderar (ecs) els ciutadans, es vegin acorralats pel mateix problema; a saber, aplicar el dictamen que els imposen a través del seu vot. Quan la hiperalcaldessa de Barcelona aigualeix el poder del referèndum apel·lant constantment al pacte, se situa en el mateix punt que l’estratègia convergent de proclamar que la votació es farà mentre ni n’impulsa la campanya ni n’aclareix la data. Que Neus Munté hagi declarat recentment que li entusiasmaria pactar la pregunta amb Colau i que els articulistes convergents tornin a voler salvar la relliscada de Bonvehí apel·lant al mantra de la unitat del sobiranisme contra les lluites partidistes és del tot lògic. Els líders catalans, ai las, comparteixen la mateixa i exacta por al seu poble.

En comptes d’especular amb l’emergència autonòmica d’un nou bipartit entre Esquerra i els comuns, els joves pedecàtors haurien de reflexionar molt més sobre la societat limitada que –de moment, gràcies a les filtracions de sobretaula– encara els lliguen als comuns en la seva ambigüitat malaltissa. Si Bonvehí vol defensar-se contra els seus atacants ho té ben fàcil: lluny de repetir com un lloro que ell és independentista des de nadó, n’hi hauria prou que esmenés Colau prometent que ell sí que relligarà la seva carrera política a allò que li manin els catalans. Sí que es pot, David, sí que es pot. 

Bernat Dedéu
Opinió President, compri les urnes Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
CAMINS DE SERP Un candidat autonomista Bernat Dedéu