Diria que el tret més important d’en Carles, del president Puigdemont, és la seva gràcia per defugir la pompa i la retòrica cursi prototípica dels nacionalistes de l’Eixample. També una certa tendència a passar olímpicament de tot allò que li sembli superflu, amb una tranquil·litat d’esperit impertorbable, com les dones del XVIII quan rebutjaven els favors d’un pretendent violinista. En Carles escriu una carta a Rajoy i li diu que no, que ell no anirà al conyàs aquest de la conferència de presidents, perquè li fot mandra perdre el temps i fer el paperina. Bé, en Carles no ho diu així, però tu i jo ja ens entenem. Quan li arriben sorolls de gent certament feréstega que matisa el referèndum (Conesa) o que potser espera el seu moment de glòria per administrar la derrota del procés (Vila), el Molt Honorable fa com si sentís passar una brisaina a la qual no cal prestar atenció, perquè a la vida només t’has de pertorbar per les tramuntanades que t’estimben a terra.

La gràcia del Molt Honorable és que és algú amb poques hipoteques i res a perdre

A diferència d’en Mas, a Puigdemont no li ha calgut crear cap ressentiment entre independentistes ni fer-se el màrtir per edificar una presidència sòlida. La gràcia del Molt Honorable és que és algú amb poques hipoteques i res a perdre. Això l’emparenta, encara que li pesi molt, als polítics de la CUP (quan faig cerveses amb els meus amics cupaires, em diuen que els agradaria parlar més i passar més temps amb el president, perquè d’ell sí que se’n fien, però que sempre el troben rodejat d’antics capitans convergents). Com que no té favors pendents, quan a en Carles li demanen que es quedi per gestionar l’eterna pre-independència, per continuar en l’-ho-tenim-quasi-a-tocar-aquesta-vegada-sí-t’ho-juro (Bonvehí, Pascal) els diu que no, tu, que per això busquin un altre paio. I quan el vicepresident li plora perquè no creu que els convergents vagin de cara a barraca, en Carles somriu complaent i canta: va, Oriol, fes el referèndum, que ara manes tu i no tens l’excusa d’en Mas.

El que més m’agrada d’en Puigdemont, d’en Carles, és la seva al·lèrgia a les metàfores, que acostumen a ser una drecera manicomial per no parlar directament de les coses ni afrontar-les. No t’obsessionis amb Ítaca, que són quatre rocs, deia mestre Garriga, Francesc, en un dels seus darrers poemes. A en Carles, el Molt Honorable Puigdemont, se li entén tot i deixa poc espai a la interpretació. Això, en un país de cagadubtes i hermeneutes glandllèpols, és una virtut cardinal que s’agraeix força. Durant un any, hem tingut un president que només treballa per regalar-li un país normal al seu successor. Passar el testimoni al company és la cosa menys mística i menys cursi del món, però la més efectiva. En Carles treballa perquè no l’haguem d’enyorar mai, nosaltres que com deia el savi (d’Ors, Eugeni) ens agrada cantar l’Emigrant per fer llagrimeta. Ell no vol que l’enyorem. No, ell no ho tornaria a fer, perquè tornar-ho a fer seria perdre. Bon any, Carles. No, no ho tornis a fer.