El sobiranisme ha viscut uns mesos vociferant el contingut de la conversa entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso (adduint que el de menys és qui va gravar-los a traïció i el de més, el seu contingut conspirador), per capbussar-se fa poques hores en una lluita fratricida per conèixer el criminal que va gosar captar els futuribles autonomistes de Convergència, encarnats en les hipòtesis de David Bonvehí. En pocs mesos, la pèrfida judicatura espanyola ha passat de ser el ventall que atiava el foc sobiranista, al recurs amb què els pedecàtors volen emparar el seu anhel d’intimitat. Si ja és prou delirant que els joves convergents apel·lin a la fiscalia contra la qual han estat cavalcant per salvar l’honor de Mas i dels seus consellers, resulta encara més còmic que el sobiranisme s’esbatussi per saber qui va ser el Judes del dinar bagenc, en què el número dos del primer partit català hauria especulat sobre la derrota del procés polític que, en teoria, està liderant.

Més enllà dels jocs de caganius que entretindran uns dies el PDeCAT i Esquerra, l’important no és veure (millor dit, sentir) com Bonvehí especulava amb una implosió política d’allò immediatament posterior al referèndum, sinó com el líder convergent s’adaptava fàcilment, amb alegria de sobretaula, a un escenari en el qual el seu partit s’hauria de readaptar a la vida autonomista amb un mer canvi de candidat. El rellevant de tot plegat és, en el fons, comprovar com la Convergència de sempre pensa que, acabat el somni independentista, n’hi haurà prou amb plegar l’estelada i deixar-se liderar per una veu de centre per salvar els mobles i anar tirant. Només així s’explica que Bonvehí accepti la candidatura de Santi Vila a l’alcaldia de Barcelona, la qual cosa –a banda de perdre novament les municipals– implicaria retornar a la visió de la formació de centredreta com un partit d’ordre que crea la seva identitat en contraposició a l’eix ideològic d’Esquerra i dels futurs comuns.

En el fons, la sinceritat de Bonvehí amaga el convenciment segons el qual Convergència només pot sobreviure sustentada en un electorat pseudoindependentista d’ordre (a saber, que compri la quimera d’un procés de secessió endreçat i sense ni una ferida; “de la llei a la llei”, si fem cas a la nomenklatura masista), oposat doctrinalment a l’eufòria en la despesa dels governs progressistes. El més dramàtic de tot plegat és que Bonvehí, un jove convergent que en teoria hauria d’haver sobrepassat la dinàmica política pujolista, recaigui en el nucli argumentador amb què l’antic Molt Honorable va tenallar la política catalana durant lustres; a saber, combinar una retòrica inflamada que s’adapti flegmàticament a les agressions del Govern central amb un pragmatisme de govern que no enervi l’statu quo espanyol. Si el referèndum no s’aplica, Bonvehí abraçaria la tàctica Madí: tornar al catalanisme i esperar l’ocàs dels progres.

Que el nom de l’actual conseller d’Endesa i antiga mà dreta d’Artur Mas torni a emergir aquests dies als dinars del país no és casual. Fa mesos va córrer la brama segons la qual Madí hauria irromput sense avisar a un consell executiu del PDeCAT esbroncant els seus dos joves líders per haver cedit la primacia de la moderació sobiranista a Junqueras. Sigui veraç o no, l’anècdota certificaria la tensió entre la Convergència de sempre i una nova generació de pedecàtors independentistes escudats en l’aparent rauxa unilateral del president Puigdemont. Que Bonvehí es disfressi de Madí, encara que sigui en una animada sobretaula, ens situa en un marc de victòria del moderantisme convergent que abocaria l’actual Molt Honorable a liderar un full de ruta absolutament aliè a la maquinària del seu partit, com si l’èxit de Puigdemont encara depengués de la derrota dels seus antecessors.

En el fons, les confessions de Bonvehí denoten la dinàmica paranoica que ha afrontat sempre el centredreta català quan s’ha vist empès a un procés de ruptura amb l’Estat: replegar-se ordenadament per conformar una majoria autonomista o destruir la seva comoditat afavorint l’alliberament nacional. De moment, Bonvehí sembla que prefereix la calidesa dels consells d’administració a tirar pel dret i complir les promeses adquirides amb els ciutadans. Les sobretaules són així: treuen el pitjor de nosaltres.