Podem ser independents i no independents alhora? Des del punt de vista de la lògica més elemental, la resposta és que no. Però des del punt de vista legal és tota una altra cosa, ves per on. Que com que la llei és una realitat paral·lela, es veu que sí, tu, que per exemple, pots estar condemnat a dos anys de presó i, de fet, no estar condemnat a dos anys de presó si la sentència judicial queda en suspens. El president Puigdemont, anomenat també Carles el Sagaç, el passat 10 d’octubre va deixar una mica de temps servint-se d’aquesta argúcia, una mica de temps només perquè no sigui dit que l’independentisme no escolta, que l’independentisme és un cavall desbocat, que l’independentisme no sap de lleis. Així que hem arribat on som com s’ha pogut i, de moment, hem arribat vius. Precisament perquè s’ha rebutjat la violència, perquè s’és víctima. L’independentisme ha de recórrer al que pot o al que li deixen perquè no l’esclafin, potser no és un moviment tan fi i tan ben dutxat com voldria ser, ha comès alguns errors, també és veritat, però no es pot negar que està resultant bastant efectiu, bastant capaç de posar Espanya contra les seves pròpies contradiccions i de palesar la baixa qualitat de la seva democràcia. Mai Espanya no havia hagut d’enfrontar-se a un adversari sense fer servir la violència de manera reiterada. Sense fer servir el garrot, la veritat és que Espanya perd bastant. I no es pot oblidar que la institució de l’Exèrcit, del gloriós Exèrcit espanyol, fa segles, des de Napoleó, que no guanya cap guerra exterior i que ha esdevingut una institució que només serveix per reprimir els ciutadans o per donar cops d’Estat. No ens hem d’estranyar, per tant, que la premsa de Madrid parli de l’independentisme com d’un pronunciament militar sense militars i sense haver pronunciat res: aquest és el seu univers, pobrets. O no us heu fixat que, quan deambules per Madrid, tot són estàtues de milhomes a cavall i carrers amb noms de generals i almiralls? I de la mateixa manera que un dia aquesta mateixa premsa espanyola diu que, per exemple, Artur Mas vol la independència per no anar a la presó, l’endemà et diuen que el president Mas no vol la independència perquè no és prou valent i, al final, s’ha espantat del que estava fent. Que el PDeCat mai no ha volgut la independència, que és una simple catxa. Això sí que són arguments. La impossibilitat de prendre’s seriosament l’adversari és completa. Ahir mateix el periodista Antonio García Ferreras va parlar de l’aplicació de l’article 155 com de l’activació del botó nuclear. No és una preciositat de noi?

El dia 10 d’octubre hi havia molta gent il·lusionada amb la independència, al passeig de Lluís Companys, i a tot el món on hi ha catalans o amics de Catalunya. Ara no vindrà d’uns dies, però certament només uns dies perquè el clamor popular en favor de la independència no el pot estroncar cap polític, encara que sigui el president Puigdemont. Des de l’adveniment de la democràcia espanyola no hi havia hagut tanta expectació i, tanmateix, l’independentisme està esdevenint l’únic canvi real, l’única vegada en què l’oligarquia espanyola, l’oligarquia procedent del gloriós imperi espanyol en què mai es ponia el sol, té serioses possibilitats de perdre la partida. El dia 10 d’octubre als passadissos del Parlament algú em va demanar si calia arriar o no, amb tots els honors, la bandera espanyola, la infausta bandera de Carles III, inspirada en el senyal reial dels comtes de Barcelona, vaja, en el que tothom coneix com ‘la senyera’. Com a deixeble de Martí de Riquer, com a apassionat de l’heràldica i de l’Edat Mitjana, us ho diré molt clar: Voleu fer el favor de no badar, de no pensar en coses que ara com ara no són res? Mai no havíem tingut la independència a tocar dels dits. I de moment, anem guanyant. Quan la setmana entrant els dos Jordis, Sànchez i Cuixart, siguin acusats de sedició juntament amb el major Trapero veureu com tornen a cantar el Cara al sol i a demanar taxis. De moment, anem guanyant.

(Continuarà)

Jordi Galves
Ve la independència (23) Algú ha trucat a les sis Jordi Galves
Jordi Galves
Ve la independència (22) Ui, ui el dui Jordi Galves