La paraula República prové del llatí res publica, és a dir, la “cosa pública”. Quan Ciceró i companyia parlaven de la República estaven pensant exactament en això: en la capacitat dels ciutadans per gestionar el domini públic. En contraposició, imperium es referia a la potestat d’un general per manar els seus homes. Amb el temps, l’imperium va passar a ser entès com el domini geogràfic de Roma, presidit per un imperator, és a dir, un general amb atributs militars sobre la societat civil. La Història de Roma, en certa manera, és la pugna entre tots dos conceptes.

Jo no hi crec gaire, en la desconnexió. Se suposa que el Parlament està elaborant tres lleis per desconnectar Catalunya d’Espanya. Però el que passarà és molt previsible: que l’imperium del govern espanyol prohibirà manu iudicialis les lleis sobre la res publica catalana, una a una, siguin tres o siguin trenta, i punt final.

En canvi, allò que l’imperium no pot ni prohibir ni barrar són les iniciatives d’origen civil. Per exemple: el debat sobre com haurà de ser la República catalana. Ja triguem massa. Si es vol que la ciutadania es decanti definitivament per un projecte polític de caire estatal, hauríem de posar en comú quins seran els fonaments d’aquest nou Estat. I sobretot: els fets diferencials amb l’antic. Iniciar un debat social, parlar-ne a fòrums cívics i virtuals, a mitjans de tot tipus, nacionals i internacionals. Insisteixo en aquest punt. En especial després de veure els fracassats debats d’investidura a Espanya. I és que ens trobem en una situació gairebé demencial: avui en dia a Espanya es debat intensament sobre lideratge, però no es pot canviar res; i mentrestant, a Catalunya es pot canviar tot però ningú lidera el debat.

Ens trobem en una situació gairebé demencial: a Espanya es debat intensament sobre lideratge, però no es pot canviar res; i mentrestant, a Catalunya es pot canviar tot però ningú lidera el debat

Recordem-ho: “República Catalana” només serà la capçalera d’un document en blanc. Un projecte que pot ser grandiós en la seva concepció democràtica i de futur. Tot estarà per fer, i tot dependrà del que decideixi la ciutadania, alliberada del llast que significa un Estat arcaic, monolític i intolerant. Permetin-me tres grans exemples, que a dins d’Espanya és senzillament inimaginable ni que arribin a plantejar-se.

Un: l’exèrcit. La República no necessitarà per a res un exèrcit convencional. Li caldrà, com és obvi, una política de seguretat, basada en una policia eficient i democràtica. Però per què hauria de tenir un exèrcit? Avui en dia, a Europa Occidental, és impensable resoldre els conflictes mitjançant la força armada. I després de tot, per què hauríem de mantenir un cos de funcionaris que no fan res, i que el millor que pot passar és que mai no facin res? Per què hauríem de construir, i mantenir, una indústria d’armaments, dedicada a produir uns productes -bombes i bales- que el millor servei que poden fer és que mai no es facin servir? Catalunya podria oferir als aliats internacionals suport logístic i diplomàtic, sense necessitat de mantenir un exèrcit permanent. I a canvi podria destinar el pressupost militar a una infinitat d’objectius més profitosos. Imaginin vostès mateixos quins.

Catalunya podria oferir als aliats internacionals suport logístic i diplomàtic, sense necessitat de mantenir un exèrcit permanent

Dos: l’Església catòlica. Avui en dia Espanya encara manté el Concordat. Saben vostès què és el Concordat? Molt simple: un acord diplomàtic pel qual Espanya està obligada a concedir una sèrie de privilegis de tot tipus a l’Església catòlica. I saben de quan és, la signatura del Concordat? De 1953. En ple franquisme. Després es va modificar, però continua vigent. Però això només és una part del pastís. Quan la benvolguda Teresa Forcades va proposar envoltar La Caixa amb una cadena humana, com a protesta pels abusos immobiliaris, jo vaig proposar que seria igualment útil envoltar l’Arquebisbat de Barcelona. I és que l’Església continua sent una de les propietàries de béns immobles més poderoses. Això sí: és impossible quantificar-los per l’opacitat legal que l’envolta.

Podem proposar mil règims religiosos alternatius a l’actual. El meu preferit és aquest: el millor Concordat és el que no existeix. A canvi, per finançar les activitats religioses jo optaria pel sistema següent: quan un individu arriba a l’edat adulta, l’Estat li pregunta a quina confessió religiosa s’adhereix. Tot depenent de la resposta –catòlic, protestant, budista-, l’administració li adjudica la quota d’impostos que ha de pagar. O sigui, el manteniment de cada credo depèn dels seus creients, en exclusiva, i així l’Estat no es gasta ni un cèntim en matèria religiosa. Creguin-me si els dic que no és un sistema gens revolucionari: està basat en el que hi ha a Alemanya.

Podem proposar mil règims religiosos alternatius a l’actual. El meu preferit és aquest: el millor Concordat és el que no existeix

I tres: les polítiques culturals. Per fi, d’una punyetera vegada, no serà un ministre de Madrid, ni bo ni dolent ni pèssim, qui digui als pares catalans com han d’educar els seus fills.

Si destaco aquests tres aspectes és, com ja hem dit, perquè només seran possibles en una Catalunya independent. Des de la dreta més liberal fins a l’esquerra més antimilitarista estarien d’acord a eliminar l’exèrcit i el paper de l’Església, uns perquè són partidaris de retallar l’Estat i els altres per principis. Provi a fer això a Espanya, un Estat que encara exhala post-franquisme per tots els porus institucionals. I aquest només hauria de ser el principi de la discussió. Quines polítiques econòmiques i socials crearà i gestionarà, la República? El mateix debat, i aquí torno al principi, potser tindria la virtut d’engrescar i arrossegar més gent cap al sobiranisme que tres, o trenta, lleis abatudes als tribunals, mudes, asfixiades. L’única manera que la res publica s’imposi a l’imperium és que sigui una autèntica República.

Per fi, d’una punyetera vegada, no serà un ministre de Madrid, ni bo ni dolent ni pèssim, qui digui als pares catalans com han d’educar els seus fills

Tot plegat només serà possible si Catalunya esdevé independent, és clar. Però això només depèn de nosaltres. És més, m’atreviria a dir que depèn de si nosaltres creiem que és possible. I els viatges llargs, és cert i inevitable, cansen.

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria final: “Les guerres” va sentenciar, “sempre les han guanyat soldats cansats”.

Albert Sánchez Piñol
Opinió La deplorable història dels catalans Albert Sánchez Piñol