A Juan Goytisolo

Edwin Torres, va néixer el 1931 en un dels barris més pobres de Nova York, a Harlem, al sector que està situat entre el carrer 110 i l’avinguda Lexington. En aquest tros de Manhattan és on van instal·lar-se a principis del segle XX els porto-riquenys i els immigrants llatinoamericans, com els pares de Torres, vinguts de Puerto Rico, a tocar dels sectors dominats pels italians i els negres. És una zona conflictiva i de confrontació social i ètnica que va retratar molt bé el musical West Side Story.

I tanmateix, com passa sovint als EUA, Edwin Torres és avui dia un antic jutge del Tribunal Suprem de l’Estat de Nova York. L’ascensor social nord-americà de vegades funciona, per bé que no calgui sortir dels EUA per veure com és el tercer món i la misèria. Torres va aprofitar la seva experiència a la cort suprema per escriure algunes novel·les d’èxit: Carlito’s Way (1975) i la seqüela After Hours (1979) i Q & A (1977), una novel·la negra que Sidney Lumet va portar a la pantalla el 1990. Brian de Palma va fer el mateix el 1993 amb les dues primeres històries. La pel·lícula es va titular Carlito’s Way, però aquí es va exhibir amb el títol Atrapat pel passat.

El títol de la versió nostrada avança perfectament de què va la pel·lícula: és la història d’un home que acaba de sortir de la presó i que busca una sortida a la seva anterior vida. Però el temps passat esdevé una llosa que l’encotilla i el retorna a la violència i la vida sòrdida del barri, al Harlem espanyol. El títol en anglès és més precís per entendre el rerefons moral de la pel·lícula, perquè “a la manera de”, que és com s’hauria de traduir, és encara més explícit respecte al caràcter de Carlito Brigante, un porto-riqueny interpretat impecablement per Al Pacino. Encara que ha canviat i no desitja tornar a la vida criminal, Brigante vol fer les coses a la seva manera, sense interferències d’altres gàngsters, amb el petit domini que li dona el prestigi d’abans d’entrar a la presó.

La realitat no és mai com un voldria que fos. En primer lloc perquè sempre hi ha qui vol aixafar la guitarra al veí. Hi ha gent especialitzada a recordar el passat d’aquells que han decidit fer un canvi

La realitat no és mai com un voldria que fos. En primer lloc perquè sempre hi ha qui vol aixafar la guitarra al veí. Hi ha gent especialitzada a recordar el passat d’aquells que han decidit fer un canvi. No hi ha manera d’escapar-ne. I si això és així en la vida personal, en la política és gairebé inevitable. En una escena d’aquesta brillant pel·lícula, Brigante verbalitza un pensament que provoca calfreds: “fer un favor a un amic mata més ràpid que una bala”. És per això que en el món de l’hampa, com en el de la política, no hi ha amics. Com que Carlito estima a la seva manera, comprèn l’amistat a la seva manera, viu a la seva manera, al final mor a la seva manera però traït pels amics.

Quan algú viu atrapat pel passat pot acabar Atrapat en el temps, que és el títol en català d’una altra pel·lícula, Groundhog Day —literalment, el dia de la marmota—, una comèdia romàntica, també del 1993 i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, que evoca amb gràcia la història d’un mite clàssic grec que és condemnat a repetir una vegada i una altra la mateixa acció. Certament, Sísif era un personatge grec tan intel·ligent que podia passar la mà per la cara als déus. Així que, per reduir-lo, el van encegar i el van condemnar a empènyer una roca immensa fins al cim d’una muntanya i, tant bon punt rodolava avall, l’havia d’empènyer de nou fins dalt de tot, indefinidament. És la metàfora de l’esforç absurd dels humans.

Prometeu mal encadenat és un suculent llibre del premi Nobel de 1947, André Gide, traduït al català el 1937 pel poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel i avui descatalogat, malgrat l’edició de Quaderns Crema de 1982. Aquest breu relat explica la història que ja havia contat Èsquil i que lliga amb el dia de la marmota que porta cap al suïcidi, frustrat, el personatge que interpreta Bill Murray, en Phil. És la repetició infinita de l’origen. Prometeu va ser castigat per Zeus a patir el setge d’una àliga que li endrapava el fetge. I com si fos Sísif, la tortura es repetia l’endemà perquè el fetge se li havia refet de nit, com quan en Phil s’adona que cada matí reviu el despertar del mateix dia, el 2 de febrer. És una tortura sense fi.

Quedar atrapat en el temps elimina la capacitat de “previsió”, de “prospecció”, que és el que vol dir en grec Prometeu

Quedar atrapat en el temps elimina la capacitat de “previsió”, de “prospecció”, que és el que vol dir en grec Prometeu. Segons Gide, de les cadenes és fàcil deslliurar-se’n perquè ens agafen des de fora, però de l’àliga, no. A l’àliga l’alimentem cadascú de nosaltres amb les nostres esperances de futur. L’àliga és, en definitiva, la criatura que fabriquem per no abordar el present. Per tant, en la mesura que s’alimenta de nosaltres, com més ferma sigui la nostra convicció en un futur utòpic, més famolenc serà el nostre present. I és que tan sols es pot enyorar el demà si no es troba satisfacció en l’avui. Si es renuncia a l’ara és demà. Alimentem l’àliga, precisament, amb aquesta insatisfacció. La utopia perfecta és una negació de la capacitat de transformar el present amb l’excusa d’un futur millor.

Carlito Brigante alimentava la seva àliga quan expressava el grau d’incomoditat que sentia amb allò que havia sigut amb l’exigència del seu “a la manera de”. La criatura que alimentava va matar-lo. A Phil, el reporter que queda atrapat en el bucle del dia de la marmota, un bon consell de la Rita (Andie MacDowell) fa que reaccioni i s’adoni que pot millorar la seva vida esdevenint el benefactor que ajuda els altres ara i no pas demà. Per això no li caldrà sinó gosar de reivindicar el present per alliberar-se de la submissió del passat o de l’esperança en el futur. A diferència del personatge creat pel jutge Edwin Torres, Phil farà com Prometeu, que va matar i rostir l’àliga que el devorava per oferir-la als amics i alliberar-se’n, i encararà el seu present amb valentia. Els remordiments són un obstacle per a la llibertat. Val més morir lliure que viure encadenat.

Ara vostès apliquin el que els acabo d’explicar a la política catalana i treguin les conclusions que vulguin. Servidor ja ho ha fet. Que passin un bon dilluns de Pasqua i entretant reflexionin sobre per què les autoritats espanyoles i catalanes tenen aquesta mania de canviar els títols originals de les pel·lícules. Sempre hi ha qui ens pren per enzes i viu “atrapat” en el sentiment tràgic de la vida. 

goytisolo efe
Literatura Mor l’escriptor Juan Goytisolo El Nacional
José Antich
Editorial La data i la pregunta José Antich