Hi ha partits que sempre necessiten que els acompanyi una autoritat de Madrid per sentir-se còmodes. El tripartit del 155 n’és la màxima expressió. Inés Arriamdas, Miquel Iceta i Xavier García Albiol necessiten que Albert Rivera, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy els beneeixin fins i tot quan es presenten com a candidats a presidir la Generalitat de Catalunya. Aquesta tutela externa és una bona metàfora per veure de quina manera entenen l’autogovern els partits unionistes. La cosa fa anys que dura i per això som on som. El tripartit del 155 és el causant de la pitjor desgràcia que ha caigut sobre Catalunya, que és posar sota la tutela del PP, perquè les coses són així, el que queda del Govern de Catalunya. I tothom sap que el PP és un partit insignificant electoralment a Catalunya. Però l’opció d’Iceta —i dels seus aliats democratacristians— és destruir-ho tot per destruir l’independentisme. L’opció d’Inés Arrimadas és la mateixa però sense la mel que li posen els socialistes i l’establishment del vell pujolisme. Al capdavall, Ciutadans ja va néixer com un partit ètnic, xenòfob i anticatalanista.

El cas més curiós és el de Catalunya en Comú. Els comuns segueixen la línia tradicional dels comunistes de tota la vida. Fan veure que són més independents que el PSC, però al final també necessiten l’aval de l’amo de Madrid, que és qui realment talla el bacallà. És per això que ahir diumenge Pablo Iglesias es va convertir en el protagonista de l’assemblea programàtica convocada per Catalunya en Comú-Podem, que és la marca electoral de Podemos a Catalunya després que des de Madrid s’apliqués un 155 intern per descavalcar el líder escollit per les bases, Albano-Dante Fachin. Quan el secretari general de Podem Catalunya va voler tirar endavant unes polítiques diferents a les que es defensaven des de Madrid i compartides per Xavier Domènech i Ada Colau —líders d’un altre partit, per cert—, Pablo Iglesias va maniobrar com els antics estalinistes per carregar-se la direcció que li era hostil. Com que és una escena que he vist moltes vegades, i fins i tot l’he patit, l’acció de Pablo Iglesias i del seu reduït nucli directiu no em va sorprendre gens. Els comuns viuen enganxats a Pablo Iglesias perquè Xavier Domènech és un subaltern, amb una visió espanyola del que està passant a Catalunya.

És per això que resulta incomprensible que Catalunya en Comú i Podemos no hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional contra l’aplicació del 155 fins un més després d'aprovar-se. La seva equidistància es veu que camina a càmera lenta. Però encara és més incomprensible que Pablo Iglesias es planti a Barcelona i tingui la barra d’acusar els sobiranistes catalans d’haver provocat que es despertés a Espanya el fantasma del feixisme amb les mobilitzacions a favor de la independència de Catalunya. ¿És que el que vol Iglesias és que quan Carolina Bescansa, la diputada de Podemos que a l’inici de la legislatura es va retratar a l’hemicicle amb el seu fill amb un gest més del populisme propi d’aquesta esquerra sense dents, defensa el mateix patriotisme espanyolista que Pablo Casado o Alfonso Guerra, la culpa és dels independentistes catalans? Iglesias, Colau i els seus preceptors ideològics estan empatxats del soleturisme. El catalanisme no va néixer amb la Lliga ni el feixisme a Espanya no va morir amb Franco. Més aviat es va posar a dormir a l’espera de trobar una bona oportunitat per reaparèixer. El 15-M no va provocar ni fred ni calor als poders de tota la vida, als que a la primera envestida de l’Estat contra el sobiranisme, com va passar amb el Banc Sabadell o CaixaBank, se’n van de Catalunya. Els bancs i les patronals no pateixen pel que representa Podemos perquè saben que la “nova” (?) esquerra no pretén canviar res, sinó desplaçar el PSOE, que és la domesticada esquerra del sistema. En canvi, el sobiranisme català sí que ha posat en qüestió l’statu quo al qual ja pertany Iglesias. Què hauria passat si Pablo Iglesias —o Ada Colau o Xavier Domènech— s’hagués atrevit a anar a Brussel·les a veure el president legítim de Catalunya? Què hauria provocat a Espanya que Iglesias hagués estat més sensible amb els presos polítics? A Podemos els fa pànic defensar els drets polítics dels sobiranistes perquè temen perdre un electorat espanyolista educat sota el patró feixista. D’Iceta, Arrimadas o de García Albiol no cal esperar-ne mai res, perquè són la brigada de la venjança, però dels equidistants calia esperar que, a més de decidir anar a celebrar la Constitució espanyola el dia 6, també se solidaritzessin amb els perseguits a Catalunya.

El ressorgir del nacionalisme feixititzant espanyol és degut a la debilitat del pensament democràtic a Espanya i no té cap altre orígen. El franquisme va ser-ne la incubadora amb allò que España es una unidad de destino en lo universal. El franquisme va negar el pluralisme. Un dels principis de la democràcia és, en canvi, el pluralisme. I no vull dir tan sols els pluralisme polític, sinó també el nacional i el lingüístic, cosa que l’Espanya constitucional no ha sabut ni ha volgut reconèixer. Al contrari. La diversitat nacional a Espanya és una mena de drama que fins i tot viuen amb angúnia molts dels anomenats progressistes. Per això Forges fa les caricatures que fa, que les podria publicar a El Alcázar i funcionarien igual. I per això l’antic fiscal Carlos Jiménez Villarejo, abans valedor de Pablo Iglesias i Ada Colau, s’integra a la candidatura del PSC amb Ramon Espadaler, a qui abans considerava un membre de la casta corrupta, de company de llista. L’Espanya del 155 no diferencia per ideologies a qui la defensa. “Unidos Podemos”, deu pensar el vell inquisidor.

Per tant, la culpa que avui l’esquerra i la dreta de Madrid abracin l’espanyolisme més tronat i feixititzant no és dels catalans sobiranistes, perquè això seria tant com assumir una d’aquelles bestieses que sovint s’escriuen en sentències d’alguns jutjats espanyols sobre les dones que porten minifaldilles o van massa escoltades per rebaixar la brutalitat dels homes que les violen. El botxí esdevé la víctima senzillament perquè qui hauria de distribuir justícia converteix la víctima de veritat en botxí o en una persona irresponsable. Iglesias fa el mateix i a la fi es decanta per justificar La Manada espanyolista que ataca el sobiranisme i s’oblida de les causes del problema. En comptes de venir a Barcelona i demanar als alts càrrecs de la Generalitat, per exemple, què està passant amb l’aplicació pepera del 155, que és una colonització en tota regla, acusa els sobiranistes d’haver provocat que sortís la bèstia repressiva que porta a dins el PP i l’espanyolisme que defensa, que massa vegades comparteix amb personatges com Juan Carlos Monedero, per posar un altre exemple d’unionista loqüaç de les files de Podemos. No conec cap acció de Catalunya en Comú en contra del 155. Cap ni una, més enllà de penjar una pancar-ta a la façana de l’Ajuntament o de pintar de groc l’aigua d’algunes fonts de la ciutat. Accions sense risc, simbòliques, i ara prohibides per la JEC, com les del nen en braços d’una diputada a les Corts espanyoles. Giragonces postmodernes. A l’hora de la veritat, qui mana a Catalunya en Comú és Madrid. Qui mana és Pablo Iglesias. I ja hem vist que el líder de Podemos fa com Rajoy: quan una cosa no surt com ell la pensa, aplica el 155 i es queda tan ample.