“Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república”. Aquesta va ser la frase literal que va llegir el president Carles Puigdemont a les 19:37 del dia 10 d’octubre. Si la compareixença hagués acabat en aquell moment, crec que ningú hauria dubtat del que acabava de proclamar el president. Suprimeixin la frase subordinada referida al referèndum i l’afirmació és la següent: “Assumeixo el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república”. Qui dubta sobre què va anunciar el president és que o bé no entén el català o bé es fa el desentès perquè busca temps. Deixo de banda les interpretacions dels hiperventilats, ja que responen a les típiques misèries partidistes del bloc sobiranista. I en prescindeixo perquè, com vaig llegir en una piulada, en aquesta hora greu les baralles entre sobiranistes són gairebé antipatriòtiques. Els unionistes no es barallen mai.

La qüestió és que, un cop feta aquesta declaració “per responsabilitat i per respecte” amb l’1-O —la qual, tot sigui dit, no es pensava votar de cap manera—,  el president va agafar aire i va anunciar que “amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”. Ningú no suspèn els efectes d’un acte que no ha fet prèviament, oi? Seria una ximpleria suspendre l’aplicació de la declaració d’independència si realment abans no l’has proclamada. Per tant, el requeriment del govern espanyol demanant explicacions és, senzillament, l’expressió d’una debilitat seva. Una manera de guanyar temps, que és el mateix que va fer el president dimarts passat.

Seria una ximpleria suspendre l’aplicació de la declaració d’independència si realment abans no l’has proclamada

La resposta del govern espanyol a la declaració d’independència ha estat, malgrat l’amenaça d’activar l’aplicació de l’article 155, light. L’única cosa que ara sabem del cert és que la Unió Europea va pressionar Carles Puigdemont perquè actués amb moderació a canvi de la promesa que ells pressionarien Rajoy a partir de l’endemà. No sé fins a quin punt això és veritat o bé si és un altre autoengany del president i del seu entorn. A Palau hi ha molta preocupació per la possibilitat que el govern espanyol estigui disposat fins i tot a matar per defensar la sagrada unitat de la pàtria. No és una metàfora. És una idea que s’ha estès en l’entorn de Junts pel Sí. L’expresident Mas ho va mig dir en l’entrevista que ahir divendres van fer-li a Els Matins de TV3. És un temor que no comparteixo precisament perquè la violència policial durant la jornada del referèndum ha estat el detonant de la màxima internacionalització del conflicte. Si la policia espanyola matés un o dos o tres i no cal dir cent manifestants sobiranistes, com van fer els serbis a Eslovènia, llavors sí que Espanya ja hauria perdut. La UE ha demostrat que no té ni poder ni valor per defensar la democràcia, però no es pot permetre un bany de sang a Catalunya.

Fins ara el president Puigdemont tenia la confiança del món sobiranista. Dimarts passat se la va jugar perquè va voler donar una última oportunitat al diàleg

Amb això vull dir que si ara el Govern aixeca la suspensió dels efectes de la DI i la gent ha de defensar-la al carrer, la repressió espanyola serà més tècnica i jurídica que violenta. Poden suspendre l’autonomia però no poden convertir Catalunya en un camp de concentració. La temptació dels buròcrates madrilenys de les corbates rosa és enviar els feixistes violents com els que el 12-O es barallaven entre ells a les portes del Zurich. Atiar els escamots del xandall és més o menys fàcil, però resulta insostenible ordenar-los que matin algú cada dia. L’unionisme és el que és i tampoc no està disposat a seguir el somni de Jordi Cañas de convertir Catalunya en un nou Ulster. Li agrada massa la cervesa i la festa per tenir el coratge de trencar-li la cara a algú. Fanfarronades, totes les que calgui, heroïcitats poques. A més, a la gent dels barris de la “zona nacional”, que és on viuen els directius de les empreses que canvien la seu de les seves empreses i on hi ha més banderes espanyoles penjades als balcons per metre quadrat, els agrada més exhibir-se al Club de Polo que dedicar-se a perseguir sobiranistes.

És per això que si, com sembla evident, la mediació internacional és dèbil o inexistent, la meva opinió és que el Govern hauria d’aixecar la suspensió anunciada el dia 10 per proclamar tot seguit la independència amb totes les conseqüències. No hi ha cap altra via. Però quan es faci, que s’expliqui bé a la ciutadania per què es fa i què va motivar la suspensió de l’altre dia. Fins ara el president Puigdemont tenia la confiança del món sobiranista. Dimarts passat se la va jugar perquè va voler donar una última oportunitat al diàleg, cosa que van aprofitar els oportunistes de sempre per carregar contra ell i el seu partit. Ara ja està fet i dit. Dilluns, abans d’enviar la resposta al requeriment, també sabrem si l’Estat fa algun gest de distensió o no. Si Sánchez i Cuixart són empresonats —i no cal dir si empresonen el major Trapero—, fora ingenu persistir en una proposta que es faria evident que era una trampa europea per domesticar Catalunya.