Dissabte passat, el PDeCAT va fer un exercici d’exorcisme en un acte on només el conseller Santi Vila va esmentar CDC. La 1a Conferència ideològica del nou partit va ser una mena de presentació en societat del que els diaris n’han dit el “macronisme” català. Tot estava meticulosament programat. El diàleg entre els dos presidents, un pèl llarg i que va ser una mica extemporani, i les intervencions posteriors fins a culminar en un llarg discurs de la coordinadora Marta Pascal, la jove líder d’un partit que està amenaçat més per l’ombra allargassada del passat que no pas per la falta de substància ideològica.

No ha passat ni una setmana, i el PDeCAT va viure ahir la reproducció del tots contra un que ja fa anys que dura. De fet, s’ho va buscar, perquè llevat de la reacció final, que va ser abstenir-se en la votació de les dues propostes de resolució, una de la CUP i una altra de CSQP, presentades en el ple del Parlament per instar el Govern a acusar CDC en el cas del Palau, no s’hauria d’haver arribat fins aquí, perquè el conseller Santi Vila ja hauria d’haver donat l’ordre d’actuar així en la reunió del consorci del Palau. La dona del cèsar, a més de ser honesta, havia de semblar-ho. Ser-ne i semblar-ho, les dues coses. Amb només ser-ne, no n'hi havia prou. Això és el que passa amb tots aquells que orbiten en l’entorn convergent i sembla que hi ha qui no ho vol entendre.

Si cada vegada que el PDeCAT fa un pas endavant cap al futur i ell mateix es lliga al passat, està clar que dóna arguments a tots aquells que volen veure els nous demòcrates morts i enterrats. Els joves nous dirigents del PDeCAT cal que basteixin un tallafoc més potent que els que va saber bastir la vella guàrdia convergent amb la família Pujol quan era públic i notori, perquè a Catalunya ho anava escampant tothom, que l’ara empresonat Jordi Pujol Ferrusola es dedicava a fer negocis tèrbols en nom de la família. Ara sabem que el drama era força més espectacular, però llavors ningú de l’entorn del pare Pujol va plantar-se per dir-li que ja n’hi havia prou.

Si cada vegada que el PDeCAT fa un pas endavant cap al futur i ell mateix es lliga al passat, està clar que dóna arguments a tots aquells que volen veure els nous demòcrates morts i enterrats

La bona gent del PDeCAT, aquells alcaldes i regidors que es dediquen al servei públic amb tenacitat i convicció, no es mereixen ésser assenyalats amb el dit per coses que no han fet ni han vist ni tan sols podien intuir. És injust culpar tota una organització pels pecats d’uns pocs. Però l’obligació d’aquests abnegats militants és exigir als seus dirigents que actuïn en benefici de tot el col·lectiu i no pas d’un nucli molt reduït de dirigents temorencs, que s’han equivocat un munt de vegades i que han estat tebis amb els casos de corrupció. Quan una cosa fa fàstic de veritat, provoca el vòmit. I això és el que s’ha de fer, treure cap a fora el que provoca malestar. Que els nous dirigents del PDeCAT no hi donin més voltes.

Marta Pascal va forçar ahir que el PDeCAT s’abstingués en una votació parlamentària en la qual CDC hauria votat que no, per bé que el més lògic hauria estat que els nous demòcrates haguessin votat que sí a la proposta de resolució, almenys per deixar amb un pam de nas als que creuen que en un país independent un partit de centre radical no hauria d’existir. És una gran victòria per a ella. Per a Pascal. Els diaris no ho han volgut veure així, perquè els joves dirigents del PDeCAT sovint es veuen obligats a pactar amb les restes de la vella Convergència. Ara bé, l’única manera que tenen de preservar l’espai polític que tothom vol destruir, incloent-hi els seus antics companys democratacristians i els seus opinadors afins, és acabar d’una vegada amb aquesta història.

Malgrat la joventut de Marta Pascal, cal que agafi el toro per les banyes i comenci a refer allò que els vells han mig destruït amb les seves indefinicions i la por a encarar el que estic segur que els va fer molt de mal íntimament, que va ser descobrir que entre aquells que s’asseien al seu costat n’hi havia que no estaven nets de culpa. La por sempre porta al deshonor, per resumir-ho en termes militars. CDC va ser un partit dominat durant anys pels mascles alfa, al PDeCAT li convé que els valors emergents femenins del centrisme català, com ara Neus Munté, Meritxell Borràs (ara perseguida judicialment) o Elsa Artadi i, és clar, la mateixa Pascal, es disposin a reconstruir un espai polític que encara no ha sabut omplir ningú. El tarannà no s’aprèn en un seminari de formació política, és un estil.