La setmana passada vaig escriure un article en què, fent-me ressò d’unes contundents declaracions de Lluís Llach a la ràdio, advertia que si no s’aprovaven els pressupostos, no tan sols se n’aniria ell sinó que ho faríem molts més. El sí definitiu de la CUP als pressupostos, perquè les votacions no són mai condicionals, posa una mica de seny a la política catalana. Ara el Govern no tindrà cap excusa per no posar rumb cap al referèndum i executar les polítiques que pertoca perquè, mentrestant no se celebra el referèndum, la ciutadania se senti governada i l’estat del benestar funcioni correctament.

La credibilitat cap a l’exterior del sobiranisme català passa per no donar la sensació d’estar en crisi dia sí, dia també. El món independentista és plural ideològicament, cosa que és ben normal i saludable, però caldria evitar donar la sensació que aquesta pluralitat el fragmenta. Les disputes entre Junts pel Sí i la CUP des del 27-S han debilitat l’independentisme. Hi ha un cansament molt generalitzat entre els independentistes, provocat, d’altra banda, per la irresponsabilitat dels polítics. Aquella bona gent que ha omplert els carrers any rere any està farta de sectarismes. Els messies de la revolució són, en un context com aquest, manifestament antirevolucionaris. No posem més llenya al foc, però; perquè no cal. Em sembla que molta gent ja ha vist què ha passat, fins i tot hi ha militants de la CUP que han despertat.

Ja se sap que els jerarques europeus són pràcticament tots de la corda de Mariano Rajoy. O sigui que cal anar amb compte i cometre pocs errors

Els vuit o nou mesos que el Govern té per organitzar el referèndum seran cabdals. Cal estabilitzar la política catalana per recuperar la confiança i l’optimisme, sobretot perquè el PP a Madrid és cada vegada més fort. I això és conseqüència de la crisi del PSOE, en estat de descomposició, com ja va passar als laboristes britànics i als socialistes francesos, i del fet que la nova esquerra retorna a la vella pràctica comunista de dividir-se pel control de l’aparell del partit, que és l’únic poder que realment els interessa. El PP, a més, es beneficia de la conjuntura internacional que amenaça la UE. I ja se sap que els jerarques europeus són pràcticament tots de la corda de Mariano Rajoy. O sigui que cal anar amb compte i cometre pocs errors.

És veritat que el moviment independentista té un problema de lideratge greu, que es deu, en part, a la descapitalització, forçada o voluntària, de la presidència de la Generalitat. És increïble que el president que ha de guiar el país hagi fomentat ell mateix la debilitat del seu mandat amb un anunci insistent, però per mi innecessari, que plega. Ja va ser un trauma el veto de la CUP a investir Mas i no calia posar més pressió a l’olla. A diferència del que es pugui pensar, aquest anunci no fortifica la presidència. Al contrari. Com passa amb els presidents dels EUA en el darrer any del seu segon mandat, la insistència del president Puigdemont a dir que se’n va el converteix en un “ànec coix”, “lame duck” en diuen als EUA. Obama ho tenia molt clar: “En sis mesos seré un ànec coix, la qual cosa implica que el Congrés podrà rebutjar la meva autoritat i que els seus líders no contestin les meves trucades”. Més clar, l’aigua.

Cada sector es comporta com es comporta, i es veu que a Catalunya els electors moderats aprecien els lideratges forts

Quan un president està a punt de plegar, tothom està més pendent del seu successor que no pas d’ell. No hi donem més voltes, perquè el mal ja està fet i no s’hi pot fer res. Però estaria bé que la gent del PDeCAT aconseguís donar confiança als electors moderats amb l’aparició d’un lideratge clar i únic que evités el retorn al passat. Els cal cirurgia de veritat, perquè de la mateixa manera que per guanyar el referèndum és necessari convèncer els electors dels comuns i desistir de convèncer els seus dirigents, per recuperar els electors moderats és necessari que el PDeCAT surti de la inestabilitat. Cada sector es comporta com es comporta, i es veu que a Catalunya els electors moderats aprecien els lideratges forts.

En fi, l’endemà de l’aprovació definitiva dels pressupostos no hi haurà excuses de cap mena. O es compleix el que s’ha promès o bé ens rendim sense pal·liatius, que és el que l’unionisme desitja fermament. Entretant, però, caldria evitar repetir episodis com el de l’exjutge Santi Vidal. Els bocamolls no s’expressen amb llibertat, simplement xerren i xerren per irresponsabilitat i deliri. L’independentisme necessita líders polítics i no pas il·luminats que es creuen que els conflictes es resolen via Twitter o explicant fantasies. Això només s’ho pot permetre Donald Trump, que és el capitost de l’imperi, i tanmateix els efectes negatius del seu capteniment els percep tothom.