Estava cantat que la manifestació de dissabte passat tindria uns efectes polítics que sobrepassarien els motius pels quals havia estat convocada. És segur que aquesta no era la intenció dels convocants, però de seguida es va veure que l’espanyolisme voldria aprofitar l’ocasió per refer-se de la frustració que sentia pel que havia passat durant les 72 hores posteriors a l’atemptat del 17-A i, sobretot, per la interpretació positiva i elogiosa dels mitjans de comunicació internacionals cap a la gestió policial i política de la Generalitat del gran enrenou. Els devia coure el reconeixement.

Malgrat que l’endemà dels atemptats, a la plaça de Catalunya, el Rei i el Gobierno de España — que té un delegat que actua com els pitjors virreis britànics a l’Índia— van intentar capitalitzar el minut de silenci, no van poder evitar que el Govern de la Generalitat i la seva policia sortissin reforçats del mal tràngol. El crit espontani “No tinc por” s’ha convertit en un clam popular i universal que els polítics han hagut d’assumir, que sortia del cor de la gent, de la mateixa gent senzilla i catalaníssima que ha omplert els carrers de Barcelona, Cambrils i Ripoll. La independència comença al cap de la gent abans que es pugui materialitzar políticament. Sense aquesta desconnexió mental és impossible assolir la sobirania. És el pas previ que supera, i de molt, la crida a la independència literària de la generació renaixentista que al segle XIX maldava per la supervivència del català literari i regenerar Espanya.

Catalunya és avui un semiestat, sobretot perquè una part molt gran de la societat, que a més està hipermotivada i mobilitzada, ja fa temps que no se sent espanyola ni es comporta com a tal

I en aquest sentit, Catalunya és avui un semiestat, sobretot perquè una part molt gran de la societat, que a més està hipermotivada i mobilitzada, ja fa temps que no se sent espanyola ni es comporta com a tal. La desconnexió no és culturalista, és política, i per tant tindrà unes conseqüència molt més rupturistes que no pas el que van significar la Renaixença o el catalanisme polític vuitcentista per a l’Espanya traumatitzada per la pèrdua de Cuba, les Filipines i Puerto Rico. La generació de catalans i catalanes d’ara viu en un altre món i considera les institucions espanyoles, incloent-hi els reis, com a part dels problemes que afecten Catalunya i el seu deteriorat autogovern. Els corruptes catalans també hi han contribuït, però tothom sap destriar el gra de la palla i el context polític actual no s’assembla de res al que es donava el 1987, el 1997 i el 2000, arran de l’atemptat d’Hipercor i dels assassinats de Miguel Ángel Blanco i Ernest Lluch, respectivament. Tampoc és igual al de l’11-M, a pesar que el PP hagi reaccionat ara amb un reguitzell de mentides, tal com va fer el 2004.

El moviment sobiranista català té arrels molts profundes i ha crescut fins a esdevenir majoritari en la mesura que les classes mitjanes, aquelles que es disputen electoralment ERC i el PDeCAT, han perdut la por. La por a tot. És clar que en aquest procés d’apoderament hi ha tingut molta influència que el PDeCAT hagi abraçat l’independentisme i que Carles Puigdemont —el líder natural d’aquest partit, a pesar de les seves reticències— sigui vist com la garantia d’un independentisme moderat ideològicament. També és veritat que alguns dirigents d’ERC han sabut treure petroli d’on semblava que no n’hi havia. La qüestió és que entre els uns i els altres, però sobretot gràcies a la gran majoria ciutadana que no milita a cap partit, el sobiranisme és avui hegemònic a Catalunya. Dubten més els partits que la gent del carrer en relació a l’1-O. Havent arribat fins aquí, fora absolutament suïcida que qualsevol dels partits independentistes fes un pas enrere. Llavors sí que s’ompliria de veritat la paperera de la història.

L’1-O és a tocar i l’amenaça terrorista no canviarà els plans del Govern català de tirar endavant la consulta sobiranista

Per tant, davant un ambient com aquest, calia esperar que l’espanyolisme intentés aprofitar l’ocasió per demostrar al món que Catalunya és Espanya. I dissabte no va aconseguir-ho, malgrat l’absurditat d’haver-los ofert l’oportunitat massa de pressa. Els ingenus que demanaven per la xarxa que no es despleguessin banderes estelades a la manifestació, no sé en quin món viuen. Ha tornat a ser la gent la que ha imposat la seva llei, sense por de cap mena, perquè segons sembla, del mig milió de manifestants, tres quartes parts dels assistents eren sobiranistes. Les banderes espanyoles de plàstic que regalaven el PP i SCC no van poder competir amb les llampants estelades de tela que la gent va portar de casa seva fins al passeig de Gràcia. Aquesta exhibició de banderes independentistes ha estat tan espontània com el crit “No tinc por”. Tant, com la xiulada contra el Rei i Rajoy. És la resposta de la gent al que ha passat des del 17-A, un cop que tothom ha pogut veure com el govern del PP no ha parat de fustigar les autoritats catalanes i, en especial, d’intentar desacreditar els Mossos d’Esquadra. Quin error, quin greu error! Fins i tot els periodistes unionistes més suspicaços se n’han adonat. Les roses que els vianants oferien dissabte als Mossos i que tapaven els parabrises de les unitats mòbils policials són la prova de fins a quin punt Rajoy i els seus ministres governen un altre país. Els manifestants que oferien flors als policies, que eren molts, no eren arrauxats militants de la CUP. Segurament, és gent que vota moderat.

L’1-O és a tocar i l’amenaça terrorista no canviarà els plans del Govern català de tirar endavant la consulta sobiranista. A més, després del rebombori internacional provocat pels fets de Barcelona i Cambrils, el president Puigdemont està una mica més blindat que abans. Vull dir que a Rajoy li seria difícil explicar-ne la detenció, si aquest fos el cas, o la destitució com a president de Catalunya. Un president la imatge del qual va ser elogiada per Jon Lee Anderson, biògraf del Che i periodista de The New Yorker, per posar-la de model contra l’actitud salvatge i intransigent de Donald Trump. Els unionistes farien bé de no prestar atenció a l’extrema dreta periodística que es refugia en diaris unionistes de Madrid i Barcelona i a les xarxes socials. Els extremistes els porten cap al córner ideològic i així és impossible que entenguin què està passant en aquest país.

Agustí Colomines
Opinió La mani de dissabte i els reis Agustí Colomines